Publicitat
Publicitat

BÈSTIES QUE PARLEN

El veí malcarat

Quan el veus arribar amb aquella cara d'haver aixafat merda el primer impuls es tancar-li la porta als morros i pitjar corrents el botó de l'ascensor abans no trobi les claus. De fet és el que sempre t'ha fet a tu, fins i tot el dia que plovia a bots i barrals i tu anaves a entrar carregat amb vuit bosses del Bonpreu. Però no, no ho fas. Saps quina és la benzina que fa funcionar el veí malcarat. És una barreja de rancúnia i mala maror, de gelosia i ganes d'emprenyar. Al principi et penses que és alguna cosa personal, algun gest mal interpretat o un malentès no aclarit i que amb els dies aquell posat de pomes agres s'anirà apaivagant. Ara ja saps que no, que qualsevol escala de veïns com cal en té un, com a mínim, i si no en té fan un càsting per trobar-lo, perquè la seva presència ajuda a donar color i animació a l'escala. Són els que encara que deguin tres mesos de despeses de comunitat quan arriba la reunió de veïns monopolitzen el torn de preguntes amb tot de queixes absurdes, els que sense donar la cara et deixen un paper sota la porta demanant-te que el nen no faci tan de soroll a l'hora de la migdiada, els que quan et troben al replà giren la cara o fan veure que remenen la bústia, els que t'acusen de ser el causant d'una ratllada invisible al cotxe excessiu i llampant que aparquen al teu costat.

No, res de morros, saps què toca fer. L'esperes pacient i li aguantes la porta amb un somriure. Tot seguit el segueixes sol·lícit i corres per pitjar el botó de l'ascensor. Mentre no arriba et plantes al seu costat sense perdre el somrís i aprofites per comentar que aquesta calor no és normal per al mes d'octubre. Dins l'ascensor pitges el botó de la seva planta i aprofites els pocs segons restants de vida en comú per obviar el seu silenci. Quan entri a casa seva, tot just desades les claus, la teva amabilitat insofrible li provocarà un atac de feridura. Sucre a la benzina, no falla mai.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT