El vel i el tarbuix
Un àrab sirià em deia: -Si ací (a Síria) un decret com el de Mustafà Kemal a Turquia prohibís a les nostres dones d'eixir velades al carrer, el vuitanta per cent en restaria a casa. Per un sentiment de pudicícia, i per no sentir-se com desemparades. - Jo li vaig respondre que he reparat que el vel obscur que arrecera el cap de les dames islamites tendeix a aprimar-se; que m'he adonat de les transparències oportunes i àdhuc avaloradores en casos de musulmanes que sabien fer goig, i que, fins i tot, alguna noia molt bonica, tot cercant una alenada més lliure o bé un alleujament de la calor, us descobria per un moment la cara. - Les velles musulmanes, però, duen tres tombs de vel: amaguen l'estrall i us neguen rigorosament un pobre espectacle que ja no us sabria temptar.
L'ús del vel no és pas d'institució religiosa. L'Alcorà, ultra no fer-hi cap referència, recomana als promesos que es vegin i se sentin les boques de prop, ço que resulta impossible amb el sistema actual, car el nuvi no té una idea precisa de la seva consort fins que ritualment li és permès de desembolicar-la. L'origen d'aquell costum no ve sinó d'un esnobisme ben oriental. Són els aristòcrates àrabs els que marcaren la possessió absoluta de llurs mullers amb aquesta moda rigorosa, entesa com un recalcament de llur condició superior; però, tothom, en acabat, va voler acreditar, per un mitjà tan fàcil, parences de senyoria. Hi ha, però, grans zones de l'islam (entre altres la berberesa del Marroc) on les dones mai no han portat vel.
El tarbuix (anomenat fes al Marroc) és portat considerablement a l'Orient per homes musulmans, cristians i jueus. [...]
Per als viatgers atrafegats, que passen en caravana automobilística o baixen en escala del vapor, i que no tenen temps per a contemplar en les ànimes secretes la immortalitat de l'Orient, el vel de les dones i el tarbuix dels homes donen la impressió d'exòtic que un hom necessita per a no ésser decebut; permeten un acudit ara, i un record més endavant, en forma modesta de targeta postal.
Josep Carner 1935
