Publicitat
Publicitat

Un vell somni, un nou camí

Poc abans de morir, Tony Judt va escriure un últim assaig titulatEl món no se'n surt. L'historiador britànic utilitzava el tren com a metàfora que els governs continuïn apostant per projectes comuns. Judt deia: "Els trens continuen sent l'acompanyament necessari i natural per a l'emergència de la societat civil. Són un projecte col·lectiu que ofereix un benefici pràctic tant a la col·lectivitat com a l'individu". Així ho ha entès la Unió Europea, que ha apostat en aquest inici de segle XXI pel ferrocarril com a símbol per avançar en la cohesió dels estats, nacions i regions que la componen. Europa ha dibuixat una xarxa comuna que garanteix l'equilibri d'oportunitats i l'equitat d'est a oest i de nord a sud. Estem, doncs, davant d'una nova edat d'or del ferrocarril.

Aquest nou disseny comú i en xarxa és una oportunitat per posar el comptador ferroviari a zero també a l'estat espanyol. Tot i que l'entrada del corredor mediterrani a la xarxa principal és una gran notícia, buscant equilibris electorals el govern espanyol ha pressionat fins a l'últim moment per mantenir altres opcions peninsulars d'una lògica econòmica i social sensiblement inferior al traç que relliga la Jonquera amb Algesires connectant els ports mediterranis. Amb tot, però, cal ser optimista perquè Europa utilitza els mateixos arguments que nosaltres quan parla d'infraestructures. En aquest sentit, és hora que girem totes les cartes que hi ha sobre la taula i parlem clar. Sense voluntat d'entrar en debats estèrils sobre el passat, cal fer autocrítica sobre com les administracions públiques han estirat més el braç que la màniga els darrers anys. Faig referència evidentment a l'aposta única que ha fet l'Estat per un model ferroviari basat en exclusiva en l'alta velocitat per a viatgers i amb una inequívoca forma radial al servei del creixement exponencial de Madrid.

Però ens equivocaríem si només poséssim el dit a l'ull a les polítiques de l'Estat. A Catalunya les coses tampoc s'han fet prou bé. Massa sovint s'han prioritzat obres amb finalitats electorals en perjudici de projectes que, malgrat que tinguessin algunes oposicions minoritàries, ara agrairíem que fossin una realitat per la seva rendibilitat en forma de creació de riquesa i llocs de treball. No cal posar noms perquè tothom els té al cap i ara la nostra feina és treure el màxim profit a totes les infraestructures, independentment de com hagin estat concebudes.

La crisi representa una oportunitat única per redefinir les polítiques que ens han abocat a la situació actual. Ara més que mai la política ha de ser pedagogia i, per tant, tenim la responsabilitat no només de decidir el que més ens convé sinó d'explicar-ho amb la màxima transparència perquè tothom entengui que el país ha d'agafar un camí que, si bé d'entrada exigeix certs sacrificis, té un horitzó de prosperitat i benestar.

En el camp de les infraestructures, aquesta reformulació estratègica passa per ser ambiciosos en dos aspectes. Primer, el finançament. En els pròxims anys és bàsic que Catalunya disposi de nous recursos per seguir invertint en nous projectes. És imprescindible que, tal com han fet amb el corredor mediterrani, tots els partits i la societat civil caminin junts en la reivindicació d'un pacte fiscal equiparable al concert econòmic. Si això s'aconsegueix, tindrem mitja feina feta.

Però tan important com el fet de tenir recursos, en aquesta reformulació estratègica de les infraestructures cal que repensem com i on invertim els diners dels impostos que paguen els catalans. De res no serviria tenir més diners si després no fóssim capaços d'invertir-los en els projectes que ens permetin fer un salt endavant com a país.

És en aquest sentit que pren especial rellevància l'Agenda Catalana per al Corredor del Mediterrani, que aquesta setmana ha presentat el departament de Territori i Sostenibilitat. És el full de ruta del desenvolupament d'un conjunt d'infraestructures que s'han de convertir en la columna vertebral de la Catalunya del segle XXI. A més d'un el pot haver sorprès que l'endemà que Europa declarés prioritari el corredor mediterrani, des del Govern ja presentéssim una proposta detallada de totes les infraestructures que caldrà construir d'aquí al 2030. Però no podem perdre més temps. Estem davant d'una cruïlla històrica. Un moment de crisi que ens dóna l'oportunitat d'agafar un nou camí, el desenvolupament lligat a un gran eix que culmini els somnis que molts catalans hem tingut en els darrers 25 anys i que no és altre que el de la plena integració en llibertat del nostre país amb Europa.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT