El vell verí de les il·lusions il·luses
Més enllà del que diguin sondejos que, com explicava ahir Jordi Muñoz, reflecteixen més un canvi de mètode que d’opinió, el triomf del sí o el no a un estat propi és tan ajustat que una alteració substancial de l’actual marc polític pot fàcilment decantar la balança.
I si és cert el que tothom afirma, que la puixança del PP ha sigut una fàbrica d’independentistes, seria irresponsable ignorar que la seva de- cadència -cada dia més ineluctable- pot ser una fàbrica de cagadubtes i federalistes.
Aquest estat que, ens agradi o no, és encara el nostre marc polític patirà el 2015 un fort sotrac que, a més d’enterrar el bipartidisme, alimentarà moltes il·lusions. També les dels que han necessitat veure-ho tot negre per fer-se independentistes i només necessiten una tènue llum al final del túnel perquè reviscoli el seu inveterat pactisme.
El gran perill ara mateix -ho deia Carles Boix en el seu últim article- és que tornem a entrar en el bucle de l’Espanya que sembla que per fi es reforma per al final contrareformar-se de cop (sovint de cop d’estat) amb tràgiques conseqüències per als il·lusos que s’hi havien apuntat.
La crisi, convertint classes mitjanes en classes depauperades, ha inflat una bombolla de ràbia i menyspreu contra la dreta de sempre i tot el que representa. ¿També contra el nacionalisme, culturalment genocida, que vol fer de l’Estat una única nació?
Avui Pablo Iglesias, com ahir Manuel Azaña, ens dirà que sí, ens dirà que Espanya pot deixar de ser la mare desnaturalitzada que no sentia el clam de Maragall. ¡I són tants els que somien en truites sucoses que no demanin trencar cap ou!
La història demostra que quan algú diu el que tothom vol sentir el lúcid passa a ser aixafaguitarres. Jo també vull creure Iglesias però no puc evitar saber que el nacionalisme espanyol no és només de dretes i que, així que baixi el suflé antisistema, tornarà a aplegar massa vots perquè un líder estatal, per bona fe que tingui, se’n pugui desmarcar.
