16/03/2011

El ventilador de la impotència

1 min
El ventilador de la impotència

Què, no se l'esperava la (pen)última, oi? Reconegui que ha estat d'una finezza sublim. En vol la recepta? Ara mateix l'hi dono, però primer li explico la filosofia del plat: quan la realitat demostra que el model propi és un fracàs esportiu, de filosofia, de mètode i de resultats, o bé ho reconeixes o bé intentes rebolcar pel femer qui setmana rere setmana evidencia aquesta certesa. Jo he optat per la segona opció. Ara sí, els ingredients. Apunti: estar amb l'aigua al coll, un ideòleg de brillants idees però execució de Pepe Gotera i Otilio i un periodista amb ganes de pedalar en baixada i sense frens. Preparació: com que estem amb l'aigua al coll, agafem el cuiner (digui'n ideòleg) i li fem dissenyar una estratègia destinada a insinuar que els que són millors que nosaltres realment no ho són, sinó que el que passa és que fan trampa. L'ideòleg filtra l'estratègia a un cambrer (digui'n periodista amic) perquè vagi servint-la a les taules de mica en mica fins que els comensals (digui'n opinió pública) acabin menjant-se-la i fins i tot sucant-hi pa. Senzill, oi? I efectiu, perquè si algú denuncia la maniobra, la resposta és clara: "Ah, a mi què m'explica. Jo no sóc cuiner ni cambrer".

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Problema: quan qui serveix la taula és un sapastre i en comptes de dipositar el plat suaument sobre les estovalles li fot pel cap als comensals (digui'n oients), l'estratègia se'n va a can Pistraus. Però no passa res, perquè qui recull les restes de terra sempre és el cambrer i mai l'amo del restaurant.

stats