El veritable problema de TV3 i el foc
S’ha parlat molt aquests dies dels objectes als quals s’ha calat foc a TV3. Però, al meu parer, el veritable problema de la televisió pública del país no és pas què s’hi crema, sinó com. Ho exposo en tres exemples de menys a més traumàtics.
Exemple número u. Capítol segon de Nit i dia, la sèrie amb la qual TV3 intenta captar una audiència que generalment menysté les ficcions catalanes pel fet de ser massa de tietes (perquè TV3 està obligada a ser un canal d’ampli espectre, com si fos un antibiòtic). En fi: se suposava que estava cremant una cuina però només ho vèiem des del passadís. I resultava evident que a dins de la cuina no hi havia cap incendi, sinó un senyor amb un llançaflames emetent una bafarada de foc cada cop que ningú hi passava per davant: eren unes ràfegues baixes i capricioses, impròpies d’un incendi de fogons.
Exemple número dos. La Riera. El serial dels migdies evidenciava l’escassetat pirotècnica que llasta TV3 en aquella escena en la qual explotava aquell maletí a casa del mafiós Batista, que perseguia Teo Sapporo. Es veia el llautó d’un foc generat per ordinador i sobreimpressionat com una calcomania a l’avantbraç d’un xaval dels anys 80.
Exemple número tres. El més colpidor, perquè ha marcat traumàticament tota una generació i ha sigut causant de no poques impotències: aquell final de Nissaga de poder, que va fer tant de misto. Recordem-ho: en Mateu i l’Eulàlia cremaven un vaixell, que s’havia de convertir en la pira en la qual expiar els seus pecats incestuosos. Però, a la pantalla, només hi apareixia el iot de molt lluny —havíem d’axinar els ulls per veure’l bé— i una mica de fumera. Molts espectadors vam acabar pensant que els germans Montsolís havien desistit del suïcidi previst en favor d’una amable barbacoa de sardines.
Algú dirà que TV3 ja costa massa per crear un Departament d’Assumptes Ignis i destinar-hi pressupost. Però és que ens hi juguem la internacionalització. Si aspirem a ser com els danesos, que ens col·loquen borgens i killings, a nosaltres i a mig món, val més que truquem a Repsol per encarregar uns quants bidons de benzina extra.
Però hi ha un altre motiu que justifica perdre la por a deixar que les flames proliferin més desacomplexadament per la Nostra. Els catalans ja patim prou anticlímaxs amb aquest procés, que allarga i allarga temporades sense un final a la vista clar. Sisplau, que almenys el refugi de la ficció ens doni una mica de xim-pum.
