Els veritables guanyadors

THE NEW YORK TIMESAixí doncs, contràriament al que molts esperaven, el Tribunal Suprem dels EUA ha aprovat la reforma sanitària, també coneguda com a Obamacare. Sens dubte, nombrosos titulars afirmaran que és una gran victòria del president Barack Obama, i ho és. Però els veritables guanyadors són els nord-americans normals i corrents.

¿De quantes persones estem parlant? Podríem dir que d'uns 30 milions, el nombre de persones que, segons l'Oficina de Pressupost del Congrés, tindran ara una assegurança mèdica gràcies a l'Obamacare. Però aquesta xifra es queda molt curta i no reflecteix el veritable nombre de guanyadors, perquè hi ha molts milions de nord-americans més, fins i tot molts dels que s'oposen a la llei, que haurien corregut el risc de ser un d'aquests 30 milions.

Hi ha, per exemple, tots els nord-americans que actualment treballen en una empresa que els ofereix un bona assegurança mèdica però que corren el risc de perdre aquest lloc de treball (¿i qui no corre aquest perill en aquest món d'externalitzacions i adquisicions de capital de risc?); tots els nord-americans que no s'haurien pogut pagar una assegurança mèdica però que ara rebran una ajuda econòmica fonamental, i tots els nord-americans amb una malaltia preexistent als quals en molts estats se'ls hauria negat rotundament la cobertura.

En resum, si no és que formeu part del petit grup de nord-americans rics que viuen aïllats de les realitats de la vida de la majoria de la població, els guanyadors d'aquesta decisió del Tribunal Suprem són els vostres amics, els vostres parents, els vostres companys de feina i, molt probablement, vosaltres mateixos. Gairebé tots nosaltres hi sortirem guanyant si fem que la societat nord-americana sigui més bondadosa i més amable.

Però, i quin cost té, això? Expliquem-ho així: l'Oficina de Pressupost calcula que, durant la pròxima dècada, el cost de les "disposicions de cobertura" de l'Obamacare -és a dir, el finançament necessari perquè tothom pugui accedir a una assegurança- es només una tercera part del cost de les retallades d'impostos que proposa Mitt Romney per al mateix període, i que afavoreixen els rics d'una manera escandalosa. És cert que Romney diu que compensaria aquest cost, però no ha donat ni la més mínima explicació creïble del que faria per aconseguir-ho. En canvi, aquesta reforma sanitària s'autofinança gràcies a la combinació d'augments d'impostos i retallades de despeses en altres partides.

Per tant, la llei avalada pel Tribunal Suprem és un acte de dignitat humana i alhora és una mostra de responsabilitat fiscal. No és perfecta, ni de bon tros. Al cap i a la fi, originàriament era un projecte republicà ideat fa temps amb l'objectiu d'evitar l'alternativa òbvia: estendre a tothom la cobertura del Medicare. En conseqüència, aquesta llei és un estrany híbrid d'assegurances públiques i privades, i no el que s'hauria fet si s'hagués dissenyat un sistema partint de zero. I caldrà lluitar molt per millorar-la, igual que va caldre lluitar per la Seguretat Social. Però, tot i així, és un gran pas endavant cap a una societat millor, i amb això vull dir millor des del punt de vista moral.

I això ens porta a les característiques de les persones que han intentat aniquilar la reforma sanitària i que, no cal dir-ho, ho seguiran intentant malgrat aquesta derrota inesperada.

En certa manera, el que més crida l'atenció de la campanya contra aquesta reforma és la seva falsedat. Recordeu els "comitès de la mort"? ¿Recordeu que els contraris a la reforma acusen Obama de promoure el creixement de l'estat i alhora el condemnen per haver retallat el Medicare? La política no és un joc, però fins i tot en una època tan partidista com aquesta, la falta d'escrúpols de la campanya contra la reforma sanitària ha estat desmesurada. I ja podeu comptar que, arran de la sentència del Suprem, tornaran a circular totes les mentides de sempre i probablement moltes de noves. Esperem que els demòcrates estiguin preparats.

Però el que realment ha cridat i encara crida l'atenció és la crueltat dels contraris a la reforma. Seria diferent si, en algun moment, haguessin insinuat alguna proposta alternativa per ajudar els nord-americans amb malalties preexistents, els nord-americans que no es poden pagar una assegurança cara, els nord-americans que es queden sense cobertura quan perden el lloc de treball. Però durant molt de temps ha estat evident que l'objectiu de l'oposició era aniquilar la reforma, sense tenir en compte les conseqüències humanitàries. Tots hauríem d'estar agraïts pel fet que, si més no de moment, aquests esforços hagin fracassat.

Permeteu-me afegir unes últimes paraules sobre el Tribunal Suprem.

Abans que comencessin les al·legacions, hi havia un consens aclaparador entre els juristes que no són conservadors incondicionals -i fins i tot entre alguns dels que ho són- que l'Obamacare era clarament constitucional. I al final, gràcies al president del Tribunal Suprem, John Roberts Jr., el Tribunal ha ratificat aquest punt de vista. Però quatre jutges no hi han estat d'acord i s'han expressat amb gran duresa, proclamant que és inconstitucional no només el polèmic mandat individual -l'obligació de contractar una assegurança mèdica privada-, sinó també tota la llei. Vista l'opinió predominant en el món jurídic, es fa difícil no veure en aquesta posició una mostra de partidisme descarat.

La qüestió és que això no s'ha acabat, ni pel que fa a la sanitat ni a la societat nord-americana en un sentit més ampli. La crueltat i la brutalitat que han generat tanta tensió al voltant d'aquesta sentència judicial no s'esvairan.

Ara, però, celebrem-ho. Ha estat un gran dia, la victòria de la justícia, la dignitat i el poble nord-americà.