Publicitat
Publicitat

La veritat és rodona, com la pilota

La filosofia del futbol és una dialèctica. La tesi la va proporcionar Parmènides amb l'afirmació "el que és, és"; l'antítesi, Vujadin Boskov amb el seu "futbol és futbol"; la síntesi és doble: "l'ésser és esfèric" i "la veritat és rodona". Tota la filosofia antiga afirma la superioritat divina de l'esfera sobre qualsevol altra forma geomètrica. La prova és que allà on hi ha hagut, en qualsevol moment de la història, una bufeta de porc o de bou a disposició d'uns nens, s'ha confirmat que el que és no pot deixar de ser i, per aquesta raó, l'origen del futbol és sempre la infantesa.

Un matí de primavera del 1463 a Orvieto, el cardenal alemany Nicolau de Cusa va veure l'espectacle dels nens corrent darrere una pilota i va escriure De ludo globi [El joc de l'esfèric], un tractat de metafísica de l'esfera que recuperant les idees de Plató va provocar una revolució científica. La teoria (que cap altra cosa vol dir espectacle ) del joc de la pilota va ser iniciada, doncs, per un alemany amant del calcio, que era fill, per cert, d'un tal Johan Cryfts. Hi ha coses, amics, que només passen a la realitat.

De ludo globi va tenir una gran influència en Copèrnic i Galileu. El segon va estudiar en el seu Dialogo sopra i due massimi sistemi del mondo (1632) la trajectòria aèria d'una pilota llançada per un jugador expert per provar de comprendre l'efecte combinat de la rotació i la translació. Cal reconèixer que no estava faltat de raó Valdano quan assegurava que "el futbol és anterior a si mateix".

Ara podríem parlar de Camus, que va treure profitoses conclusions morals de la comprensió que la pilota mai no ve exactament per on l'esperes; o de Wittgenstein, que va tenir la intuïció de la seva teoria dels jocs de llenguatge mentre veia un partit de futbol; o de Chillida, que va aprendre a pensar en la relació entre els cossos i l'espai mentre era porter de la Reial Societat... o fins i tot del papa Pius XII, que un dia va etzibar a un àrbitre: "Així que vostè és qui va anul·lar ahir dos gols a Itàlia?" Cal entendre la reacció papal, a diferència dels ateus, que consideren que l'inici del joc còsmic és una puntada cega; els creients afirmen la prioritat ontològica de la xiulada de l'àrbitre i la seva posterior supervisió del partit.

Passem a la tarda del 3 de maig del 1961. Heidegger està nerviós. Ha perdut el domini del seu ésser aquí i tota la culpa la té el Barça. Heidegger tenia un olfacte molt fi per al futbol. Va ser un dels primers admiradors de Beckenbauer, a qui veia com una mena de déu antic que feia explícit amb el seu joc el desvetllament de l'autenticitat de l'existència. Però era també un aficionat apassionat que, quan televisaven un partit important, s'oblidava de totes les seves crítiques al món de la tècnica i, ignorant el camí del bosc, corria fent dreceres pels camps de Todtnauberg per arribar d'hora a casa de l'únic veí que tenia una Telefunken. Aquella tarda el filòsof estava neguitós perquè el Barça i l'Hamburg es jugaven el pas a la final de la Copa d'Europa en un tercer partit de desempat a l'estadi Heyssel de Brussel·les. No podia estar-se quiet. S'aixecava, s'asseia, gesticulava... amb una tremolosa tassa de te a la mà. Tres minuts abans d'acabar la primera part Segarra va passar la pilota a Kocsis i ell la va cedir a Czibor. Heidegger es va paralitzar. Czibor va xutar amb tanta força que li va trencar el polze a Schnoor, el porter alemany. La pilota va sortir rebotada i Evaristo, que venia del darrere, va marcar l'únic gol del partit. En aquell precís moment, Heidegger, el filòsof de la cura, va perdre l'autenticitat i va deixar caure la tassa de te a terra com d'altres deixen caure les copes.

Acabo al bar de Mou... el dels Simpson. Els clients beuen cerveses Duff veient els Isotops de Springfield a la tele. No sóc jo qui per donar lliçons a ningú, però pensant en ells em dic que hi ha dues maneres d'estar al camp. Una afirma la presència de la pilota, la veritat rodona, l'ésser que sempre és, el ludo globi ; l'altra la del jugador. Però solament la pilota és necessària i tota la resta és contingent. Per això qui afirma el joc, s'estima la pilota i fins i tot pot fer-nos creure en la possibilitat de domesticar l'atzar i embridar-lo a una idea de noblesa. Potser l'existència no sempre té lògica; potser els espais infinits del cosmos ens ignoren, però és reconfortant saber que, si més no, la rodona veritat de la pilota ha estat nostra.

A Ignacio Ruiz Quintano, client del bar de Mou; creient d'una altra fe.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT