La veritat us farà prènsils
Aquesta setmana, la presidenta Esperanza Aguirre ens ha recordat -per si ho havíem perdut de vista- que el dèficit de les comunitats autònomes (quan les governa el PP) és una extremitat prènsil que s'estira i s'arrufa segons les conveniències, com el pseudòpode de les amebes. En el cas de la cuirassada Aguirre, el dèficit ha resultat ser exactament el doble del que ella tenia previst, de manera que en l'exercici del 2011 li ha saltat de l'1,1% fins al 2,2%, cosa que representa per als madrilenys una retallada de 653 milions d'euros. Salta, puça. Hem de suposar que això deu ser cosa dels pitos y flautas en què es perd el debat públic a la comunitat madrilenya, nya nya nya nya nya (tornem a reproduir textualment les declaracions que va evacuar dilluns el ministre Montoro a Barcelona, on es va materialitzar per fotre's de les reclamacions catalanes sobre els incompliments estatutaris del seu govern i de l'anterior).
És una màxima molt antiga la que aconsella que, quan les notícies són dolentes, el primer que procedeix és matar el missatger. Després d'anunciar l'esllavissament del dèficit madrileny, vés a saber quin temps li queda en el càrrec al conseller d'Economia de la Comunitat de Madrid (alguns encara no hem entès per què cal que Madrid, a més de capital del Regne d'Espanya, hagi de ser també una comunitat autònoma), senyor Percival Manglano, amb aquest nom tan artúric que té i que fa que ens caigui tan bé. Ho diem perquè aquesta setmana hem pogut veure com les autoritats incompetents s'acarnissaven amb ferocitat contra els economistes Paul Krugman i Edward Hugh per haver vaticinat, respectivament, que Espanya fa equilibrismes al mateix caire del corralito i que Catalunya es troba, glups, a un pas de la intervenció. Krugman és premi Nobel del seu ram, i Hugh és un personatge de difícil deglució però força solvent en la seva trajectòria professional: no sembla que ni l'un ni l'altre hi guanyin ni hi perdin res, en el fet que Espanya i Catalunya se'n surtin o no se'n surtin del naufragi actual. Més aviat fa l'efecte que cap dels dos no fa res més que exercir el paper de Cassandra. I que, en canvi, són els polítics els que es veuen impel·lits a sobreactuar per mirar de dissimular una mica el seu imminent atac de nervis.
L'imminent atac de nervis potser també explica que se suspenguin els comptes a Álvarez-Cascos, un fracassat que ha deixat en memòria seva una inútil i vergonyosa xarxa d'AVE, mentre se li aproven els números a la no menys mentidera Esperanza Aguirre. Entre el tractament que se'ls aplica a l'un i a l'altra, hi va la diferència entre dues mentides: la de Zapatero quan deia que el sistema financer espanyol era el més sòlid del món (ho hem comprovat amb Bankia) i la de Rajoy quan afirmava que ell formaria un govern que mereixés la confiança del món sencer (també ho hem comprovat tristament amb Bankia). La diferència la marquen tots aquells (mitjans, empresaris, partits) que troben raonable que la veritat sigui un mer apèndix prènsil.
