Publicitat
Publicitat

Les veritats del Garzón devorat

La cabellera amb tupè de bon noi, els ulls negres diminuts de mirada infantil, l'aparent innocència de la seva veu aflautada i l'actitud segura de millor de la classe han fet de Baltasar Garzón, a ulls d'una opinió pública assedegada d'herois que surtin del sistema -i segurament també als propis-, una mena de Superman, un justicier de pel·lícula, posseïdor de la veritat sense gaires matisos. Aquesta creença ha marcat la seva actuació, que ell mateix ha concebut com una missió imparable. Quina? Sacsejar des de dins una justícia que, malgrat dècades de democràcia, segueix a mans d'una casta no ja només conservadora, sinó directament nostàlgica d'altres èpoques no precisament justes.

En el seu afany, Garzón no ha escatimat res. Ha forçat la legalitat i, quan ha calgut, se l'ha saltat. La missió s'ho valia, i tenia la veritat a favor seu. Sempre. No es podia donar treva ni a l'enemic intern (col·legues immobilistes) ni a l'extern, començant pel que generava més consens espanyol: ETA i el seu entorn (l'independentisme català va ser només una víctima col·lateral en ocasió de Barcelona 92).

L'efímer pas per la política li va proporcionar nous enemics: el PSOE dels GAL. I en van venir: el narcotràfic, Pinochet, la dictadura argentina, el franquisme, corrupcions diverses (Gürtel). Ja havia saltat a la fama internacional i semblava que podia amb tot. Però no comptava amb l'Espanya eterna que devora els seus fills heterodoxos. I, d'això, els catalans que ell havia empaitat en sabem un niu.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT