Publicitat
Publicitat

El vi romà a Catalunya

Gràcies a les clares i completes fitxes que ha anat oferint recentment el diari ARA, sabem molt més dels vins catalans i de les diferents àrees de cultiu i producció. Quant hem guanyat des que els únics bons vins eren els del Penedès i el del Priorat era un vinot menyspreable!

¿Quan va començar veritablement l'explotació intensiva de la terra per a la vinya? Hem de recular més de dos mil anys i endinsar-nos en aquella gran civilització de la qual la nostra és hereva: la romana. El comerç del vi tenia ja segles de vida: fenicis i grecs el produïren en abundància. Els autors clàssics se'n fan gran ressò i així mateix les restes arqueològiques. Un dels episodis encara més coneguts de la literatura antiga és aquell de l' Odissea en què Ulisses venç, gràcies a la seva astúcia i al vi, el gegant Polifem. Un poeta llatí que a les seves Odes i Sàtires fa moltes referències al vi, Horaci, diu en una de les seves Epístoles que "pels seus elogis del vi, Homer és acusat d'embriac".

A casa nostra, però, la intensa explotació agrícola començà els dos últims segles abans del canvi d'era i en temps de l'emperador August i en els primers temps de l'Imperi tingué una gran embranzida. A les propietats rurals, les vil·les antecessores de les nostres masies, es conreava la vinya, es produïa vi i s'envasava en àmfores de fabricació pròpia que primer copiaren els models d'Itàlia i després adoptaren altres dissenys que, plens de vi, s'escamparen per la Mediterrània i l'Atlàntic.

Les àmfores de vi, allargades, amb dues nanses i un pivot, eren uns pesants contenidors incòmodes per al transport per terra, i estaven pensats per viatjar disposats a les quilles del vaixells en el comerç per mar. Eren uns primers envasos sense retorn i, per exemple, amb els trossos dels milions d'àmfores d'oli de l'Andalusia actual que van arribar a Roma es construí un gran abocador, perfectament calculat, que arribà a formar una muntanya artificial de més de 50 metres d'alçària a la riba del Tíber. És una muntanya de testos, coneguda per això com a Monte Testaccio, que no s'ha esllavissat ni un mil·límetre malgrat els segles transcorreguts. Quan s'hi excava un metre cúbic en surt una tona de ceràmica.

A més de les àmfores també s'usaren altres contenidors, com les bótes de fusta i els bots de pell que, en ser orgànics, s'han desfet en gran part.

Els escriptors llatins ens donen importants informacions sobre la viticultura, en especial Varró i el gadità Columel·la. Per a Catalunya, una informació molt concreta i valuosa ens la dóna Plini el Vell, aquell gran erudit que morí en l'erupció del Vesuvi de l'any 79 dC. A la seva enciclopèdica Història natural ens fa saber que els vins laietans, els de la regió del Barcelonès i el Maresme, eren molt abundosos, però també que els millors eren els de Tarragona.

I com ho tenim ara? Tots coneixem la bondat dels vins del Penedès i de les comarques tarragonines, i també disfrutem amb els vins d'Alella. Precisament al costat d'Alella, al terme de Teià, s'excavà la part rústica d'una vil·la que es dedicava a la producció de vi. S'hi han trobat totes les instal·lacions i s'han reconstruït les premses de vi, que es poden visitar al parc arqueològic de la zona de Vallmora. És una de les poques vil·les romanes de les quals es coneix el nom de qui la va regentar... Qui era?

A les excavacions es va trobar un segell de plom amb el nom d'Epictet, esclau de Luci Pedani Clement, membre d'una família de notables de la Barcelona romana entre els anys 70 i 120 dC. Epictet va fer de masover eficaç i va procurar pels bons rendiments econòmics. Tan bé ho va fer que va aconseguir la seva llibertat i, un cop instal·lat a Barcino, es va promocionar aconseguint un càrrec dintre de l'aparell polític. Fins i tot, amb permís municipal, se li aixecà un pedestal al fòrum encarregat per la seva dona, que el considerava un òptim marit.

Això ho sabem gràcies a una de les més de tres-centes inscripcions en llatí que han estat trobades a la Barcelona romana. Constitueixen un autèntic missatge en directe de l'antiguitat: van ser gravades fa uns dos mil anys i encara fan sentir la seva veu. Una de les coses més importants que ens fan saber és la gran mobilitat i capacitat de promoció personal que oferia la societat barcelonina d'aleshores.

El cas de l'esclau Epictet no fou aïllat, sinó prou freqüent. Un cas d'ascens social encara més espectacular potser es va donar amb Juli Silvà, que als 18 anys arribà a ser edil de Barcino. Era fill d'un antic esclau alliberat. Més rapidesa en l'escala social, impossible: de l'esclavitud del pare a la magistratura municipal del fill.

Aquesta fou una de les claus de l'èxit del sistema romà: la possibilitat d'integració i la permeabilitat. Amb una condició, això sí: que hi hagués una acceptació bidireccional des de les institucions i des de l'individu. Una doble direcció sobre la qual caldria reflexionar en un moment com l'actual, en què també hem d'aconseguir sortir ben parats d'un procés d'integració social.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT