La victòria del discurs / La derrota del lluitador
La victòria del discurs
Per ser un líder no n'hi ha prou traient-se l'americana i jugant a ping-pong, fent un glop llarg de cervesa Guinness o arremangant-te a servir el dinar dels veterans de guerra. Tot això ho podria arribar a fer José Bono. Un líder ha de tenir carisma basat en l'optimisme, la capacitat d'engrescar i les ganes de dir coses. En aquest sentit, cada discurs d'Obama és, com diu Lluís Foix, una peça de bona literatura.
En l'última setmana, els guionistes de la Casa Blanca li han fet dir, a cada auditori, algunes perles per als col·leccionistes de frases. A Dublín, davant d'un estat enfonsat per la crisi, els diu: "Irlanda és un país petit, però pesa molt". Al lobi jueu, després de demanar-los que Israel i Palestina tornin a les fronteres del 1967, els assegura que "el compromís dels EUA amb la seguretat d'Israel està gravat amb foc". Sobre la revolta del món àrab conclou que "la força moral de la no-violència del poble ha aconseguit més en sis mesos que els terroristes en dècades". I sap fer sentències. "Tots els homes s'han creat igual", "El temps corre contra Gadaffi", "El president Al-Assad ha de liderar la transició democràtica o apartar-se del camí".
Les frases estan ben escrites, però Obama les diu i les llegeix molt bé. Amb convicció, sense dubtar, sense que es noti gaire que llegeix dels dos petits teleprompters de metacrilat que li situen a banda i banda del faristol. L'actitud corporal és important, l'entonació hi ajuda i sap, perfectament, on ha de col·locar les pauses i les comes. Quan convé treu el seu millor somriure, quan cal sap fer riure l'auditori. Això sí, la crisi no la resol, Guantánamo continua obert i ha hagut de matar Bin Laden per guanyar popularitat… Però que bé que parla el Nobel de la pau.
La derrota del lluitador
M' agrada la gent que no es rendeix, la que planta cara quan creu que es comet una injustícia, la que es revolta abans que l'esclafin, la que no vol ser engolida per interessos dels de sempre. M'agrada que, davant d'una derrota cantada per l'esfondrament del PSC, per la crisi i per la inèrcia guanyadora de CiU, Jordi Hereu hagi lluitat tant.
Especialment, contra els seus. Més ben dit, malgrat els seus, un PSC-PSOE que d'una manera humiliant i vergonyosa ha deixat sol el seu candidat a l'alcaldia de Barcelona, l'últim gran bastió que els quedava a Catalunya. Des que Montilla, davant d'un plat de llenties, li va suggerir/comunicar que no repetís com a candidat a l'alcaldia, hem vist la millor versió d'un Hereu que ha decidit treure el geni al mateix nivell que modulava el to.
D'entrada, va gosar desafiar l'aparell, va presentar-se a les primàries contra Montserrat Tura i les va guanyar. Va saber blindar-se amb la seva gent de la Federació de Barcelona, que, aquesta sí, li ha estat fidel. Després, ja en campanya, s'ha evidenciat el boicot. Zapatero no ha vingut perquè, pràcticament, no pot sortir de la Moncloa; Chacón ja no té el cap al PSC, i Montilla i el seu entorn han estat cruels amb Hereu. En el míting final, dos dies abans dels comicis, cap peix gros va fer costat al candidat.
Així les coses, ha guanyat Xavi Trias. Me n'alegro per un altre resistent. En acabat, Hereu, que passarà a la història per haver estat el primer socialista que ha perdut Barcelona, s'ha permès el plaer de recordar públicament al PSC que la seva derrota ha estat molt menor que la que va patir Montilla al Parlament. La rebequeria hauria de ser, si encara no hi és, a la llista dels drets humans.
