Publicitat
Publicitat

La vida bona

Un dels principals problemes que tenim els humans és l'acceleració del temps provocada per les noves tecnologies. Quan parlem del temps hem de distingir sempre entre el temps i la duració, com feia Henri Bergson. La duració és el temps subjectivament viscut. El que fa que una sobretaula de tres hores se'ns faci inacabable per l'avorriment dels comensals o que se'ns faci molt curta perquè hi ha hagut bon menjar i bona conversa. El temps es pot mesurar científicament; la duració no, és una sensació personal. Amb les noves tecnologies s'ha accelerat el temps en dues direccions: perquè es fan més coses amb menys estona (i per tant, fem moltes més coses per hora que abans) i perquè aquesta dinàmica ens fa viure en la sensació que anem accelerats.

Conseqüència d'això és que ha canviat la nostra relació amb el present. Vivim en un present continu, no hi ha passat -que fa nosa- ni futur -que és obscur-; vivim en un present en moviment permanent. I aquesta sensació genera angoixa. El sociòleg alemany Hartmunt Rosa ho diu d'una altra manera: el present és l'espai de temps en què l'horitzó de l'experiència i l'horitzó de l'expectativa coincideixen. I afegeix: aquest espai cada cop és més curt. El present se'ns escapa. I això fa vertigen, perquè encara que el present sigui sempre un instant entre el passat i el futur, era molt confortable la sensació de duració del present. Aquella duració que arribava a la seva màxima expressió en una llarga tarda de tedi voluntari. En el tedi hi ha un regust d'eternitat. Una de les raons del malestar per l'acceleració és que genera la sensació que ens apropem a la mort al galop.

Avui dia tothom diu aquesta frase horrible: estic estressat. I n'hi ha que s'estressen amb ben poc. Però tanmateix és l'expressió de la incòmoda relació amb una duració artificialment accelerada. Fins on pot aguantar la bèstia humana aquesta pressió? És un simple problema d'adaptació? O estem en un moment de ruptura en la història de l'espècie? El vendaval de l'acceleració ens atrapa. Tots coneixem gent molt ocupada, acostumada a agendes impossibles, que ja no té accés al temps lent. Són persones que fins i tot el cap de setmana necessiten anar a cop de calendari atapeït perquè ja són presoners de l'infernal temps accelerat i tenen por d'intentar escapar-se'n. El filòsof alemany Rüdiger Safranski ho formula així: "L'evolució accelerada menysprea l'experiència de la vida, provoca nous conflictes socials i origina en les persones la por de deixar d'estar connectat. Quanta acceleració pot suportar l'ésser humà? Com es pot aconseguir una relació més raonable amb el temps?"

Totes les experiències de la vida -estimar, pensar, conversar, inventar, crear, menjar, jugar, treballar, desitjar, dormir- necessiten el seu temps. Una de les conseqüències d'aquesta acceleració -i de les angoixes que l'acompanyen- és que no els donem els temps que els corresponen. L'obsessió pel rècord substitueix el plaer i el gust per la cosa ben feta. Què és la vida bona si no dedicar a les experiències el temps que requereixen?

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT