Per la vida, xiulant
Quan un servidor anava a l’institut de batxillerat, cap al Pleistocè, va coincidir amb un company d’aula que era una mica bèstia. Tenia un gran repertori de bromes, però la seva predilecta era agafar-te per l’entrecuix, estrènyer fort i cridar: “Xiula!”
Òbviament, era molt difícil xiular amb els collons engrapats, i ja em perdonaran la vulgaritat de la frase. A més, el meu condeixeble era gran i fort, amb unes mans com pales, i era difícil desfer-se del seu atac a les parts íntimes. Ell no parava de repetir: “Xiula! Xiula!” Però no hi havia manera de desfer-se de la seva grapa, i encara menys de xiular ni que fos l’himne de Riego.
El meu excompany avui regenta un restaurant, i ho fa excel·lentment. Em consta que no estreny els testicles dels seus clients ni els de ningú, ni els ordena que xiulin o que deixin de xiular. Naturalment no és cosa de posar-se a xiular a taula quan ets en un restaurant, però si ho féssim a casa del meu company de classe potser rebríem una suau reconvenció, però no es reuniria tota una Comissió Antiviolència per dilucidar si hauríem disgustat el xanguet. Les coses tenen una proporció, i la vida humana ens empeny cap a la maduresa, i no cap a la repetició sempiterna de la infància.
Tanmateix, hi ha gent que no acaba d’entendre aquestes coses tan senzilles. Al ciclista vitorià Mikel Landa, que corre sota el rètol de l’equip Astana i que ha quedat tercer al Giro d’Itàlia, li ha caigut una bronca important de la premsa constitucional perquè no es va treure la gorra mentre sonava l’himne espanyol. Potser no se la va treure a posta, o potser no ho va fer per descuit. Si ell no dóna explicacions, cosa que no té per què fer, no ho aclarirem. A mi, la polèmica que ha protagonitzat Landa em recorda la immortal frase del personatge de la pel·lícula Amanece que no es poco, de José Luis Cuerda. L’home estava atabalat i, en vista de la dificultat per solucionar els problemes que li anaven al davant i al darrere, va i diu, resignat: “ Pues yo creo que me voy a sacar la chorra ”.
Posats a treure’s coses, tant és la gorra com la chorra. I posats a fer coses sense sentit, tant és agafar una persona per l’entrecuix i ordenar-li que xiuli com engrapar-la per les mateixes parts sensibles per ordenar-li que no xiuli. Les diferències són dues. Una, que n’hi ha que evolucionen i acaben posant un restaurant i tracten la clientela amb exquisidesa, de manera que aquelles anècdotes queden en un record fins i tot entranyable. I l’altra, que Amanece que no es poco és un film d’humor surrealista. Ara bé, ni una tercera part de surrealista que el que ha generat en els últims anys el nacionalisme espanyol. Només que no fa gràcia, si de cas només fa rialles. Si per una xiulada en un partit de futbol s’ha de muntar aquest despropòsit que s’està muntant aquests dies, jo què volen que els digui, i això que no sóc futboler. Espero que la solidaritat d’en Pedrito Sánchez li hagi servit de lenitiu al rei Felip VI, que va assistir al partit com si l’haguessin embalsamat.
