Publicitat
Publicitat

Els vidres trencats de Cameron

El nostre fill viu al costat d'una mesquita turca al carrer Kingsland Road, a la localitat londinenca de Hackney, on han tingut lloc alguns dels avalots més violents d'aquesta setmana. Quan, el cap de setmana passat, els saquejadors feien destrosses per Hackney, les forces policials eren escasses i els residents van haver de foragitar-los amb ganivets, porres i bats de beisbol. L'acció dels particulars va triomfar allà on havia fracassat la dels cossos ordinaris de policia.

Kingsland Road s'assembla als carrers bulliciosos i ètnicament bigarrats de Brooklyn. De dia, una munió de joves aturats són al carrer sense cap ocupació; actualment l'índex d'atur juvenil a la Gran Bretanya és del 20%. Deu anys enrere, durant el boom econòmic el nombre dels que no treballaven era gairebé el mateix que ara, però no tots van desembocar en la criminalitat. Per pal·liar el risc de la criminalitat hi havia centres d'acollida per als joves de la localitat. Ara, aquesta mena de llocs estan desapareixent, igual que altres serveis socials, com ara els centres de salut per a la gent gran i les biblioteques. També s'han reduït les forces de policia local.

Tots ells són víctimes de les retallades: la retirada dels fons destinats a les institucions de la societat civil amb l'objectiu de fer quadrar els comptes del país. Abans dels avalots, el govern tenia la intenció de reduir el nombre d'efectius policials del país en 16.200 efectius. A Londres, el pla d'austeritat vol dir que hi haurà un 19% menys de despesa en programes governamentals l'any vinent; el cop més dur el patiran els més pobres.

Els saquejadors, segons sembla, eren homes joves de diverses races. Però tot aquest drama té una dimensió social. L'onada d'avalots va començar amb les manifestacions contra la mort d'un jove negre (Mark Duggan) a mans de la policia. Tot i que de bon principi les manifestacions eren pacífiques, de se-guida van degenerar en violència. Quan, dimarts, els disturbis es van escampar fins a Manchester, molts dels saquejadors, segons sembla, eren blancs.

Un marxista dels d'abans diria que els vidres trencats i els edificis en flames expressaven una reacció política furiosa per les retallades pressupostàries del govern, però aquesta vegada, aquesta explicació seria massa fàcil.

L'últim cop que la Gran Bretanya va veure com els avalots s'estenien pel territori va ser a la dècada dels vuitanta. La violència va arribar als carrers després d'una llarga i infructuosa lluita política contra el govern conservador de Margaret Thatcher, que va destruir els sindicats i va delmar els serveis socials. Ara sembla que els saquejadors actuen moguts per una ràbia molt més difusa, i es comporten com en una gresca embogida de consumidors descontrolats: si bé alguns dels comerços saquejats formen part de grans cadenes, la majoria són petits esta- bliments de persones que també passen per dificultats enmig de la crisi de l'economia britànica.

S'ha produït un canvi en el temperament nacional que ha afectat tant els ciutadans honrats com els malfactors. El país s'ha tornat agre. De fet, la mena de vandalisme que es veu als camps de futbol i als centres urbans les nits de cap de setmana -amb una animositat indiscriminada afavorida pel consum desmesurat d'alcohol- és ben bé l'anvers de la famosa cortesia britànica. Les pors als avalots urbans anàrquics daten dels temps de Shakespeare; el primer ministre, David Cameron, ha convocat aquestes pors antigues, descrivint els conflictes recents com a violència sense sentit. Va saber vendre molt bé la idea de retallar despeses, però no ha estat capaç d'explicar on s'ha de retallar i com. Malgrat l'entestament a augmentar les taxes universitàries, replantejar el sistema nacional de salut, reduir l'exèrcit i la policia, i fins i tot vendre propietats forestals de l'Estat, Cameron ha fracassat, i el govern ha hagut de posposar els seus plans o, fins i tot, suspendre'ls.

El govern sembla incapaç de tirar endavant les reformes; ha perdut legitimitat. Això ha empès molts dels habitants de Kingsland Road a formar milícies urbanes.

"Hi ha certes coses que hem de fer nosaltres mateixos", deia un noi de 16 anys de Hackney al diari The Guardian , amb la convicció que el govern ni s'ocupa de protegir llocs com el seu veïnat, ni és capaç de fer-ho. Però un carrer de comerços amb les persianes avall, en què no es permet l'accés als parcs públics i les clíniques són tancades, un carrer patrullat per ciutadans armats amb ganivets i bats no és pas l'indret adient per portar una vida com cal.

Els nord-americans hauríem de considerar aquest aspecte dels durs esdeveniments succeïts a la Gran Bretanya. Al capdavall, Londres és una de les ciutats més riques del món, però hi ha amplis sectors depauperats. No és tan diferent de Nova York.

Actualment, la dreta nord-americana està obsedida per retallar la despesa governamental. En molts sentits, el pla d'austeritat de Cameron és com el somni del Tea Party fet realitat.

Ara la Gran Bretanya ha de fer front a les conseqüències d'aquestes retallades que han conduït al desemparament i l'exclusió dels més vulnerables, joves revoltats que protagonitzen actuacions violentes i irresponsables, més producte de la ràbia que no pas d'un programa polític explícit.

En molts aspectes, els Estats Units són diferents de la Gran Bretanya, però actualment tots dos països s'assemblen en el grau extrem de les desigualats i en la pretensió de molts polítics de solucionar els mals econòmics i socials reduint el poder de l'estat.

Aquesta crisi a la Gran Bretanya ens hauria de fer reflexionar sobre el fet que un govern més petit pot fer que creixi la por de tota la societat i que alhora minvi la qualitat de vida general.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT