La violència no és cap anècdota en el futbol

27 DE FEBRER: suspès un partit de futbol de nens de 5 anys entre Torreforta i la Canonja per un intent d’agressió a l’àrbitre. 13 de març: diverses jugadores del Femenino Cáceres agredides per futbolistes de l’altre equip, el Naranjo de Córdoba, i per aficionats cordovesos, entre els quals la mare d’una de les rivals. 15 de març: aficionats del PSV Eindhoven desplaçats a Madrid per la Champions cometen actes d’humiliació racista contra pidolaires romaneses.

Són tres exemples recents que he vist publicats que van des del futbol dels nens més petits fins al femení o al masculí. No són cap casualitat ni cap anècdota. És tan habitual i assumit que el futbol genera i promou la violència que fa mandra i tot començar un article per denunciar el que ja sabem.

Però convé que ho repetim i mantinguem alta la indignació i exigim mesures. En els anys que he visitat camps de futbol de canalla he vist bones intencions dels clubs i cartells sensacionals a les entrades, com el que diu: “Pare, si vols un campió a casa, entrena’t fort, i mentrestant deixa que el teu fill es diverteixi”. He llegit decàlegs de bon comportament i campanyes per demanar als pares que no cridessin. Però no he vist reduir el comportament patètic de moltes famílies. Ni tampoc he vist rebaixar la violència ni el racisme als estadis professionals. Fins i tot hem sentit analistes reclamant més duresa física amb Neymar si dribla més del compte. El futbol fa meravelles però continua traient el pitjor de tots nosaltres.

És evident que no ho estem arreglant. Caldria intensificar les mesures des de dalt i des de baix. Ser radicals castigant la violència i el racisme als camps de futbol que veu tot el món. I ser igualment estrictes apartant del futbol escolar i infantil els pares o mares que, a crits i a cops, fan exactament el contrari d’educar les criatures.