Una visita a la presó
He hagut de menester uns dies per pair una experiència que vaig tenir la setmana passada, amb motiu de la dissetena edició del Festival de Poesia de la Mediterrània, que cada any se celebra a Palma poc abans de Sant Jordi sota la direcció, sàvia i segura, de l’escriptor Biel Mesquida. L’experiència en qüestió ja és una tradició del Festival, que es desenvolupa al llarg de tres dies i que consta de múltiples activitats. Es tracta, com diu el titular de l’article, d’una visita a la presó. Els poetes participants (enguany érem tretze) visiten el recinte penitenciari de Palma i ofereixen un recital als reclusos. És una idea excel·lent, ja m’ho semblava abans d’anar-hi i m’ho segueix semblant ara, però també és francament impressionant.
Per no ser infidel als meus costums vaig arribar tard a la cita, a penes cinc minuts, però suficients perquè la resta del grup de poetes ja hagués entrat dins el recinte, de manera que vaig haver de fer la meva entrada tot sol. Això va significar travessar quatre controls de seguretat consecutius, on uns funcionaris que suposo que feien la seva feina em van obligar a desfer-me de les meves pertinences: ara deixi aquí la cartera, ara aquí el mòbil, ara aquí les claus, ara aquí el document d’identitat. Un d’aquests funcionaris va arribar fins i tot a examinar atentament el llibre de poemes que duia dins les mans per tal de comprovar que a dintre no hi dugués cap sorpresa. No diré que jo sigui cap ànima angèlica, però aquest nivell de sospita i de desconfiança em va frapar.
La presó de Palma, com suposo que tots els presidis del món occidental modern, és un edifici ampli, net i ben arreglat, però tanmateix desolador: reixes i portes blindades pertot arreu. Deu haver de ser així, però veure-ho, si em permeten l’expressió, acolloneix. Intentes imaginar-te com deu ser viure en un lloc així i el primer que et ve al cap és la idea de la tristesa.
Al final vaig arribar al saló d’actes, també perfectament condicionat, i vaig fer la meva lectura poètica. Però els ulls i les cares que ens observaven a mi i a la resta de companys del Festival (hi havia Mireia Calafell, Mohamed Ahmed Bennis, Estíbaliz Espinosa, Antoni Clapés, Esteve Plantada, Fernando Pinto do Amaral, Rosa Planas, Ioan Es. Pop, Petar Matovic, Jacobo Cortines, Emili Sánchez Rubio, Stefano Benni; millor companyia no es pot demanar) projectaven una ansietat que no descartava una certa perplexitat. Se’ls presentava una cosa esperem que bella dins l’espai on la seva vida s’havia reduït al no-res. I ho valoraven.
Tant és així que a la sortida un dels reus se’m va acostar i, amb un accent pronunciadament andalús, em va dir: “ Gracias, muchas gracias ”. No sé què devia haver fet aquest home, que devia tenir uns setanta anys, per estar tancat allà, però jo també li vaig donar les gràcies per la seva atenció. Vaig pensar que tots podem acabar en una situació així. I que una cosa és el delinqüent, o fins i tot el criminal, i l’altra la persona que aprecia una lectura de poemes.
