Qui vol jugar de porter?
Sóc dels que pensen que la famosa frase de Zapatero dient que donaria suport a l'Estatut que sortís del Parlament de Catalunya no era tan ingènua, frívola i cínica com a hores d'ara estem obligats a pensar, veient el que va fer. Zapatero, quan ho va dir, sabia el que es deia. Creia que podria donar suport a l'Estatut que sortís del Parlament de Catalunya perquè creia que l'Estatut que podia sortir del Parlament tindria l'alçada justa i limitada que permetria donar-li suport. En aquells moments, aritmèticament, el Parlament no podia aprovar l'Estatut sense els vots del PSC. I Zapatero estava convençut que el PSC jugava de porter dins del Parlament: que aturaria qualsevol ocasió de gol que pogués posar en un compromís els socialistes espanyols i el seu president. Eren els socialistes catalans els que tenien la missió -des del punt de vista de Zapatero- de votar a Catalunya només aquell Estatut al qual el mateix Zapatero pogués donar suport. Eren els que li havien de defensar la porteria.
Però resulta que els socialistes catalans no ho van fer. El president Maragall es va saltar el paper. No va voler jugar de porter. I llavors va aprovar-se un Estatut que superava els límits del que els socialistes espanyols i el mateix Zapatero podien considerar acceptable i al qual podien donar suport. Immediatament, des de l'aparell dels socialistes catalans van voler esmenar-ho. El miracle Maragall va durar el que va durar. Però va ser el que va permetre que sortís del Parlament l'Estatut que en va sortir, al qual Zapatero no podia donar suport i que després va ser trinxat al Congrés i rematat pel Tribunal Constitucional. El miracle va ser que el PSC no va jugar de porter, no va intentar parar a Catalunya els xuts que podien convertir-se en gols a la porteria del PSOE a Madrid, que és una de les formes que té la porteria, en termes futbolístics, de l'Estat.
Ara, amb la proposta de pacte fiscal -que prefigura el debat sobre la sobirania que vindrà immediatament després, si el camí del pacte fiscal no funciona, i és molt difícil que funcioni-, es tornarà a repetir la vella estratègia. Es tracta que el problema no arribi a Madrid. Que s'avorti o es riboti o s'encongeixi a Catalunya mateix. En altres paraules, que al Parlament de Catalunya hi hagi algú que jugui de porter i aturi el xut abans que arribi a la porteria de l'Estat. Òbviament, el PP de Catalunya jugarà de porter, volent protegir la porteria del govern popular espanyol. O potser no tan òbviament, ja que el PP català, jugant de porter, marca el sostre del seu paper polític i es conforma a ser una força excèntrica, preocupada per disputar el vot a Ciutadans més que no pas a CiU. I qui considera que les seves principals fronteres polítiques estan mirant cap als extrems i no cap al centre es condemna a la marginalitat. Però, òbviament o no, és probable que el PP jugui de porter.
El problema és que sembla que aquesta vegada també el PSC vol jugar-hi. El PP el convida a fer-ho i demana que el pacte català sobre el finançament sigui a tres bandes, entre CiU, el PSC i el PP. Gran aturada del porter! Que el PP ho vulgui pot tenir una certa lògica. Però no veig la lògica en el cas del PSC. En aquests moments, el PSOE no governa a Espanya. En un tema com el pacte fiscal -en què pesen més els interessos que els factors identitaris-, el mateix electorat socialista català seria molt sensible a una reivindicació ambiciosa de pacte fiscal. Si es posa de porter, el PSC no estarà defensant ni tan sols els interessos i la sensibilitat del seu electorat. Estarà defensat els interessos del PSOE. Quan precisament el gran problema que ha impedit l'hegemonia del PSC a Catalunya, en les eleccions catalanes, i li ha provocat les màximes i creixents tensions internes ha estat la sensació que era un partit més preocupat pel que convenia al PSOE que no pas pel que convé als catalans. No té sentit que el PSC es posi a jugar de porter. Com no en tindria -i suposo i espero que ningú en tingui la temptació- que ho faci Convergència i Unió. Potser el peix al cove comportava fer de porter a Catalunya a canvi de competències i recursos, però eren altres temps, i aquestes competències i recursos construïen país. Ara el temps hi va en contra. Hi ha ofensives contra les competències, els interessos i la identitat. L'electorat no va votar CiU perquè fes de porter, sinó perquè fes de davanter centre o, com a mínim, de constructor del joc d'atac.
Aritmèticament, el PSC no és imprescindible per fer majoria al Parlament. Socialment, és molt important. Per entendre'ns, a efectes del pacte fiscal i de tot el que hagi de venir després, seria important que la proposta sortís de Catalunya com a mínim amb els vots de CiU, Esquerra i el PSC. També amb els d'Iniciativa. Difícilment amb els del PP. Quan des del PSC es diu que això no és possible, que CiU haurà de triar entre Esquerra i el PSC, que no podrà ser amb Esquerra i el PSC a la vegada, el que està fent és posar-se els guants i situar-se ja sota la porteria, a veure si atura el penal i no arriba a Madrid res que pugui incomodar massa el PSOE ni l'Estat. És a dir, el que el PSC no va fer, gràcies a Maragall, en l'Estatut. I el que ha estat el seu sostre per assolir l'hegemonia a Catalunya i és avui el motor de la seva crisi.
