Qui vol saber quants anys viurà

Coherents com som, ens passem la vida fugint del tema que més ens inquieta: la mort. És una fuga covarda i parcial, consistent a amagar el cap sota l'ala i parlar-ne poc, si no és imprescindible, perquè si deixes penetrar el tema al cervell t'acaba fent passar la son. Ara han aparegut unes proves dels cromosomes que poden ajudar a intuir la longevitat de les persones. La notícia ha causat divergència entre científics, i genera una pregunta que cadascú respondrà com bonament pugui. Vols saber quants anys viuràs? D'entrada, no. Encara que només siguin indicis. Podíem acceptar que algú ens llegís les ratlles de la mà, perquè conclous que allò és superstició pura, sobretot si el pronòstic no és bo. Però a mesura que tinguem més informació científica real, què fem? Poques parelles es resisteixen a no saber si tindran nen o nena, un cop l'ecografia ho permet saber. Els dilemes ètics tenen cares i creus. Com més sapiguem sobre el nostre cos, més podrem plantar cara a les malalties. Però fins on matem el misteri? Com sobrevivim a l'angoixa de conèixer la data de caducitat amb antelació? Fins a quin punt canviarien els nostres plans si la nostra esperança de vida la conegués la parella, l'empresa o la companyia asseguradora? Defenso sempre que com més informació tinguem, millor, però confesso que m'aterreix la informació que en el fons m'interessa més.