Publicitat
Publicitat

Els vots no indulten

En la compareixença d'abans-d'ahir, Francisco Camps va anunciar que presentava la dimissió amb un aspecte desafiant i pletòric. Si algú hagués seguit la roda de premsa sense volum, s'hauria pensat que aquell home, en lloc d'anunciar la seva derrota política, estava celebrant una victòria històrica.

Els gestos amb les mans eren enèrgics i el seu rostre impecable dibuixava un somriure confiat. La posada en escena estava molt calculada i molt ben representada. Hi havia, això sí, un inevitable error de càlcul: com que Camps no pot sortir despullat, el seu vestit impecable ens recordava tota l'estona l'objecte mateix de la seva dimissió. Per molt que no ho vulgui, Camps serà a partir d'ara i per sempre un vestit. Una peça de roba com a metàfora dels límits del poder. Només un vestit, diu Camps. Molt més que un vestit, direm els altres. Això sí, impecable, elegant i luxós.

En aquell context dramàtic, la pregunta era, doncs, inevitable: ¿com pot ser que el president d'un país s'expliqui en un dels seus pitjors moments de la seva vida i ho faci amb aquest aspecte triomfant? Més enllà que Camps tenia l'eufòria de qui se sent perseguit i s'ha acabat creient les seves pròpies teories de la conspiració, és evident que en un moment així cal tenir algun lloc molt fort on agafar-se, una idea molt sòlida per no ensorrar-se.

I si tornem a la compareixença de Camps i apugem el volum, sentirem enmig de les excuses de rigor i dels tòpics conspiratius la frase que tantes vegades es deu haver repetit en privat, com una conjura: "No ens perdonen haver guanyat, no ens perdonen haver estat els primers", va exclamar Camps per fi dimecres a la nit. Camps vinculava així el seu procés judicial amb les eleccions municipals del 22 de maig. Aquest crit era l'última versió d'una teoria que va començar a elaborar uns dies abans i que va expressar així: "En aquestes eleccions els ciutadans ja ens han avaluat". Amb aquell posat encara de guanyador, dimecres a la nit Camps se sentia encara perdonat per les urnes, perquè s'havia arribat a creure la fantasia segons la qual la gent no només escull els candidats sinó que també jutja i per tant salva els guanyadors. De fet, en el comunicat oficial de la nit de dimecres, el mateix Rajoy recordava que Camps havia guanyat per una majoria molt àmplia en les eleccions de fa poques setmanes. I és que el PP va rebre el 22 de maig un gran premi a la seva implicació en la trama Gürtel: una victòria aclaparadora amb més del 50% dels vots. És cert que en termes absoluts havia perdut gairebé 90.000 vots, però era una ferida massa lleu per a un escàndol de tanta magnitud.

Que hi hagi unes eleccions no té res a veure amb el fet que s'obri un procés judicial. Creuar els dos esdeveniments per intentar que l'un exculpi l'altre és l'última tendència en el basar de la perversió política. Durant anys hi havia gent intel·ligent que defensava Berlusconi amb l'argument que guanyava eleccions, i no va ser fins a l'escàndol de Villa Certosa que el món es va començar a adonar que aquell home que era tan bo guanyant comicis podia ser també, i sense que fos incompatible, un pocavergonya. I poc després d'iniciar la guerra de l'Iraq i que s'haguessin demostrat falsos els arguments que la van possibilitar, George W. Bush va ser reelegit còmodament en les eleccions presidencials nord-americanes, i algú va pretendre fer-nos creure que si el poble nord-americà l'havia tornat a escollir era una demostració que no ho devia haver fet tan malament.

Aquests dies s'insinua que l'aclamació popular substitueix els jutges, i de fet Camps ho ha deixat entreveure en el seu atac de megalomania. Fins i tot en el cas de Rupert Murdoch, els pocs defensors que li quedaven es van posar a destacar els negocis que havia fet i els diaris que havia venut, com si tenir el favor del públic suposés algun eximent dels seus delictes. Està molt bé que News of the World vengui més de 2 milions d'exemplars cada setmana i que Francisco Camps arrasi en les eleccions, però pretendre que les urnes i els quioscos suplantin la justícia és una bogeria que només es pot fabricar qui ha perdut el món de vista. Per això estem d'enhorabona, i celebrem la lliçó que a partir d'ara hauran de tenir en compte els polítics que s'emborratxen en la seva pròpia eufòria electoral: els vots no serveixen per indultar els delictes. Francisco Camps s'aferrava dimecres a la nit a aquesta última taula de salvació, que li permetia no enfonsar-se. Però ja era tard: guanyar ja no és suficient, també cal ser honest. La paradoxa és que la democràcia ha sortit més reforçada que mai el dia que la justícia ha desmentit els votants.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT