Un xalet a la selva o l'Estat 194

És coneguda una frase d'Ehud Barak, ministre de Defensa israelià dels últims anys, ex-primer ministre i exlíder dels socialdemòcrates: "Som un xalet enmig de la jungla". Barak és un home d'excessos, autoritari, a qui no li tremolà la mà quan va trinxar Gaza, l'hivern del 2008, per acabar amb els atacs dels radicals de Hamàs contra els civils del sud d' Israel i aïllar el territori del món. Una actitud semblant va mostrar en resposta a la flotilla internacional que va intentar trencar el setge de Gaza el 2010. Aquest tipus de llenguatge aberrant no és exclusiu seu. Hem vist episodis d'altres líders israelians, amb to de superioritat i descarada condescendència. Lamentablement, l'altre bàndol compta amb els seus extremistes, i, a més, violents. Hi ha encara palestins i àrabs que es neguen a acceptar l'Estat d'Israel. N'hi ha que creuen en la lluita armada i el terrorisme per recuperar el territori del 1948. Però els responsables actuals de l'Autoritat Palestina, després de dues dècades frustrants, després dels malaurats Acords d'Oslo, les intifades , el terrorisme i l'ocupació, han decidit fer un pas pacífic decisiu. Un pas que porta el número 194. En aquest moment, les Nacions Unides han reconegut 193 estats. L'últim, fa pocs mesos, és el Sudan del Sud. Palestina demana el seu torn.

Fins ara, el compromís de les dues parts, dels mediadors internacionals, especialment d'Europa i dels EUA, era que a l'objectiu dels dos estats -un palestí i un altre israelià, veïns i en pau i seguretat- s'hi havia d'arribar mitjançant negociacions. Amb el diàleg encallat des de fa dos anys i Washington incapaç de forçar el retorn a la taula, a més de constants ampliacions de les colònies il·legals, que canvien la realitat sobre el terreny, els líders palestins volen dir prou davant de les Nacions Unides en ple, la setmana vinent.

Es tracta d'una aposta arriscada. Per a tothom. Tant, que encara no se sap ben bé què proposarà el president palestí, Mahmud Abbas, la setmana que ve quan es veurà amb el secretari general de l'ONU, Ban Ki-moon. Pot optar per anar directament al Consell de Seguretat amb la demanda del reconeixement de l'Estat palestí. O pot intentar la via de l'Assemblea General. La primera opció no el portarà lluny. Rússia hi ha donat suport, sense entusiasmes, però el president Obama ja ha dit que la vetarà. Europa és probable que es dividís. Davant d'aquest mur nord-americà, l'altra opció, un reconeixement per part de l'Assemblea General, és més probable. Les incògnites que obre són complexes. Els palestins poden aconseguir més de 130 vots, potser 150, dels 193 països. Com que el reconeixement formal només el pot fer el Consell de Seguretat, Palestina passaria de ser una "entitat observadora" a un "estat observador", com el Vaticà o, abans, Suïssa. L'estatut d'"estat observador", però no membre formal, permetria als palestins demanar la incorporació en diversos organismes de l'ONU, com ara el Tribunal Penal Internacional, la Unesco, l'OMS...

Però l'ocupació continuaria. El més probable és que la situació sobre el terreny, la que cada dia viuen els palestins, s'endurís com a conseqüència del profund desacord i aïllament israelià i de la irritació nord-americana. Per acabar de complicar- ho tot i bloquejar el marge de maniobra d'Obama, un influent grup de congressistes pretenen "castigar" tant l'ONU com els palestins tallant-los els fons a tots dos. Palestina s'arrisca a una bona tisorada de les ajudes imprescindibles per sobreviure. Si es planteja la proposta dels legisladors, ni la secretària d'Estat, Clinton, ni el president podrien saltar-se la moció que s'espera que sigui aprovada. El conflicte israeliano-palestí és fonamentalment una disputa pel control del territori. Però ara, el 2011, l'equació és més complexa que mai. Israel se sent més aïllat per dos factors que han alterat la inestable estabilitat a la regió: Turquia i les primaveres àrabs.

Les ovacions que el primer ministre turc, Recep Tayyip Erdogan, ha rebut aquesta setmana a la seu de Lliga Àrab, al centre del Caire, no s'havien sentit de fa temps en un recinte on sovint ha regnat la discòrdia. Erdogan ha passat de soci i negociador de confiança d'Israel a ser el dirigent no àrab més aplaudit a la plaça Tahrir. Una evolució que ve de la guerra de Gaza, basada en una punyent retòrica que l'ajuda a casa i per escalar posicions en el món musulmà. L'impacte del convuls, lent però irreversible procés de democratització àrab és clau. Han canviat les tornes. Israel s'havia acomodat a la falsa quietud que li proporcionaven règims com el del derrocat Mubàrak. S'ha promès un estat als palestins. La majoria d'Israelians diuen que hi estan d'acord. Arribar-hi és un calvari i exigeix sacrificis. Per a alguns, mantenir el que perceben com "un xalet enmig de la selva" és la millor opció. Menys exigent, políticament parlant, que fer el pas cap a l'estat 194. Però, i si resulta que aquest "xalet" és simplement una cova? I si la selva es va urbanitzant?