El debat inexistent
Realment, per poc que s’hi pensi, és molt curiós el que passa amb l’educació. Tothom és conscient de la importància que té en la salut d’una societat, fins a l’extrem que s’hi acostuma a recórrer, retòricament, davant de tots els mals que afecten la societat, ja sigui els que tenen a veure amb les consciències o les opinions, com els estereotips masclistes o xenòfobs i els prejudicis de tota mena, ja sigui els que es manifesten en les actituds més diverses, com l’agressivitat o la violència, la solidaritat o la seva absència, o la responsabilitat. I tanmateix no deixa de sobtar que molt poques vegades l’educació ocupi el centre dels debats socials i polítics amb què tantes hores passem, en les campanyes electorals o en les discussions parlamentàries, a les tertúlies o als diferents programes dels mitjans.
En cert sentit, amb l’educació passa el mateix que amb la sempre tan invocada necessitat de diàleg: que pocs cops els mateixos que tant el reclamen l’acaben practicant. Així, de manera anàloga, ningú no discuteix la importància extrema de l’educació, però molt poques vegades entrem, en els diversos àmbits de l’esfera pública, en el detall del debat sobre els seus problemes i mecanismes, sobre la seva utilitat o el caràcter obsolet de certes pràctiques, sobre el seu futur o la seva pertinença a l’hora de fer front als reptes del nostre temps, per no parlar d’altres temes més específics però igualment importants com l’articulació curricular, el paper de la transmissió o la formació de l’esperit crític, l’abast i els mecanismes de la pedagogia activa, el foment de l’espontaneïtat i la creativitat o la formació de mestres i professors.
És cert que, de tant en tant, algunes qüestions molt puntuals arriben a ser tema de discussió, com la durada de les vacances escolars, la dialèctica entre escola pública i escola concertada o privada, el lloc de la religió en l’ensenyament públic, l’arraconament de totes les disciplines humanístiques, la immersió lingüística, l’aprenentatge de l’anglès o els resultats quantitatius d’algunes formes de mesura com els informes PISA. Però també és cert que aquests debats serveixen sovint per a poca cosa més que per explicitar un posicionament previ o el lament indiscriminat davant dels dèficits diagnosticats.
Esclar que totes aquestes qüestions són tema de debat habitual entre els professionals de l’ensenyament i fins i tot entre les famílies. Però poques vegades aquests debats assoleixen una dimensió realment pública, en justa correspondència amb la importància retòrica que tothom atribueix a l’educació. En realitat, més que autèntiques polèmiques, el que hi ha, sovint, són simples espurnes dialèctiques de cada parti pris. Més que confrontació dialogal de posicionaments, convenientment argumentats, el que hi ha és la juxtaposició de monòlegs. Quan i on parlem de l’escola i de l’educació amb la voluntat i la intenció de refer-la? Quin temps ens donem per pensar-les i per bastir un sistema que faci front als molts reptes que té plantejats? Quins són els espais en què aquest debat podria dur-se a terme? La importància que atribuïm a l’educació, quan li donem la responsabilitat de ser la solució de tots els mals, és tan emfàtica que poques vegades som capaços d’anar més enllà i entrar en el detall del debat sobre el model d’escola i sobre la urgència de tornar-la a pensar i definir.
Parlem, de vegades, dels continguts i matèries de l’ensenyament, sovint per interessos gremials, però no parlem, o no tant com caldria, del que, com a societat, esperem de l’escola. Parlem també sobre l’ocupació intensiva del temps dels escolars, incrementat per força per les activitats dites extraescolars, que vénen a suplir deficiències del sistema, buscant fora de l’escola el que l’escola, sembla, ja ha renunciat a proporcionar, però no som capaços de vincular-ho amb el problema, perquè és un problema!, de l’ocupació laboral del temps entre els adults. Parlem, darrerament amb una certa insistència, de la utilitat o l’arbitrarietat del sistema generalitzat dels “deures”, però no acabem d’abordar el paper de les famílies en els processos d’aprenentatge dels alumnes.
Potser passa, amb l’educació, el que també passa amb altres qüestions urgents de la vida social: ¿quin temps ens donem per pensar-la? On són els espais en què això s’hauria de fer? I així, sense acabar de trobar el temps o l’espai per fer-ho, anem fent. Torna a començar un curs escolar. Tornen els vells hàbits. I el milió i mig d’escolars catalans continuarà amb la inèrcia d’un sistema que defuig els debats que importen més.
Una de les cançons més meravelloses de Barbara, titulada precisament September, deia, referint-se a aquest mes de rentrée : “ Quel joli temps pour se dire au revoir ” [Quin temps més bonic per dir-se adéu]. I potser és això el que ens manca: més que entrar en el mes de setembre reprenent les rutines, en el punt mateix que les havíem deixat, obrir, per fi, la qüestió de si l’escola que tenim és la que volem. O no.
