Gramàtica de l’estupor
Cada cop que retrobo la frase, sento un calfred: “Els soldats tornaven muts del camp de batalla”. L’expressió, coneguda, va ser formulada per Walter Benjamin en diversos dels seus textos, sobretot a Experiència i pobresa, una de les obres fonamentals, tot i la seva extrema brevetat, de la filosofia del segle XX. Benjamin es referia a l’experiència dels soldats que tornaven de les trinxeres de la Gran Guerra. Amb aquesta formulació, el filòsof rememorava, anys després, el que considerava “una de les experiències més tremendes de la història”. Ho escrivia l’any 1933, ignorant aleshores el que estava a punt d’arribar.
He tornat a llegir la frase al llibre, més que recomanable, d’una altra filòsofa, Carmen Pardo, que acaba d’arribar a les llibreries: En el silencio de la cultura (Sexto Piso). Arranca del record del quadre esfereïdor de Goya Saturn devorant els fills, i recorre l’inquietant silenci que es desplega al voltant de les visions insuportables dels horrors del segle XX, des de la Guerra del 14 fins a la Guerra del Golf. Per què Goya? Molt simple: perquè “aquesta escena, tants cops repetida, mostra l’aniquilació de l’experiència de l’humà”. Les imatges que no podem deixar de veure, però que no podem mirar. I, a partir de la Gran Guerra, l’experiència fonamental: el soroll eixordador, que “omple ulls, orelles, nas i boca fins a fer-ne, d’un mateix, pur soroll”. L’horror vist i escoltat que fa que els soldats tornin muts i no puguin parlar-ne, de tant que han vist i sentit, que els ha deixat els ulls amb vidres, l’ànima eixorca i la boca muda. Què podrien dir, d’allò que han viscut?
Des d’aleshores, diverses qüestions van travessar tot el segle, i arriben fins als nostres dies. Com podem mirar el que no volem veure? Com podem parlar del que posa a prova la capacitat significativa de les paraules i, fins i tot, del pensament? Quines imatges ha generat la cultura visual del nostre temps, a partir de 1914, per mostrar tot allò que ens fa mal de mirar? Des de la mirada -usada per primer cop en una guerra- dels pilots de l’aviació, que llançaven les seves bombes sobre objectius que no veien del tot, fins a les imatges nocturnes de la Guerra del Golf, contemplada a distància, o fins a les filmacions, retransmeses sovint en directe per les pantalles de televisió, dels bombardejos anònims de màquines creades només per matar, s’ha generat una cultura visual de l’horror del nostre temps que “enfosqueix el veure, cega la mirada”, per dir-ho amb paraules de Pardo, “escamotejant el dolor, l’atrocitat” i els efectes de la violència.
Pardo analitza el paper de la música en tot plegat, a partir de la Novena simfonia de Beethoven, contemporània de Goya, i a partir de l’ús polític de la ràdio en les primeres dècades del segle XX, i mostra paral·lelismes inquietants entre els usos perversos de la música i de la propaganda radiofònica. I prova d’analitzar de quina manera la cultura vehicula la civilització i alhora la barbàrie. De quina manera mostra i amaga. De quina manera en parla i de quina manera calla, generant silenci al seu voltant. I es pregunta com i de quina manera, a partir de llavors, “en l’imaginari dels homes del segle XX, l’horror i la diversió comparteixen el mateix espai”, des de l’animació Disney fins als parcs temàtics, hereus de les Exposicions Universals del XIX en la configuració de l’imaginari global del nostre temps i que són, en el fons, “fàrmacs de les pors i els perills que produeix el mateix procés civilitzador”. El llibre deixa en l’aire moltes preguntes pertinents que ens són, avui, indefugibles i urgents: com és la nostra experiència, de què està feta?, què en fem de les imatges que ens parlen del que passa al món?, com ens arriben les veus, i quines no ens arriben?
El Diccionari de la llengua catalana de l’IEC defineix estupor com una “forta disminució d’activitat de les funcions intel·lectuals, que semblen anorreades”. Hi ha experiències que ens deixen sense paraules. I hi ha experiències de les quals no tenim imatges ni ens en podem fer. Rescatar l’experiència és sortir de l’estupor, resistir-se a aquest silenci imposat: posar paraules i imatges allí on el silenci voldria fer-les desaparèixer. Francesc Grau i Viader, soldat vençut de la Guerra Civil, va llençar el seu dietari entre els enderrocs d’una casa esfondrada. Dècades després el va reescriure, en el llibre Dues línies terriblement paral·leles. Enfront de l’estupor, només val la dignitat de qui recupera l’experiència amb paraules. Una lliçó. Actual, com molt poques.
