Maledicències perilloses
Els que som de poble coneixem el caràcter tòxic de les maledicències. En comunitats petites, on tothom es coneix i on la vida de cadascú està sotmesa a l’escrutini dels altres, és habitual que la ignorància o la mala fe escampin insinuacions, mitges veritats o mentides absolutes sobre les vides dels seus membres. Per un estrany mecanisme de contagi, es propaguen amb rapidesa, seguint procediments més estudiats per l’epidemiologia o la termodinàmica que per la sociologia, i, en casos extrems, poden ensorrar una persona o abocar, a sobre seu, prejudicis que la converteixen en empestada. Pirandello va dedicar alguns textos a aquesta patologia social, com a Així és, si us ho sembla, en què va portar la paradoxa de les veritats escampades sobre una persona, en aquest cas el senyor Ponza, fins a l’extrem del deliri.
Quan aquestes maledicències s’apliquen a col·lectius, l’efecte és tòxic, perquè aleshores cau a sobre de tots els seus membres una capa de sospita i recel, si no d’hostilitat, que és el nodriment fonamental dels prejudicis i estereotips. És tanta la força d’aquests prejudicis que és molt difícil capgirar-los, perquè els rumors escampats com a opinions (i, com a tals, sempre discutibles) acaben tenint l’aparença d’una veritat incontrovertible. L’etòleg Richard Dawkins va encunyar el neologisme mem per anomenar aquesta unitat d’informació que es transmet i es replica semblantment a la manera com els gens, agrupats en cromosomes, es transmeten d’una generació a l’altra.
Pensava en tots aquests mecanismes perniciosos de transmissió social de prejudicis arran d’unes opinions escoltades l’altre dia, en el context del Festival de Cinema Jueu de Barcelona, després de la projecció d’ Absent God, un documental sobre el filòsof Emmanuel Lévinas. El film recordava, a partir d’entrevistes a Lévinas i a especialistes en la seva obra, l’essencial de la seva aportació al pensament del nostre temps i, entremig de moltes altres coses, en un determinat moment, preguntat sobre certes polítiques del govern d’Israel, Lévinas va comentar que el tema era molt complex i que, com que no hi vivia, preferia no opinar-ne, donant a entendre amb això que la seva opinió només seria de segona mà. En sortir de la projecció vaig retrobar dues amigues filòsofes que, comentant el film, es van mostrar molestes davant d’aquest comentari de Lévinas. En realitat, consideraven que aquest silenci de Lévinas, en el film, era com el silenci de Heidegger davant dels crims nazis i de l’extermini dels jueus.
Confesso que, des d’aleshores, no m’he tret del cap aquests comentaris. En primer lloc, perquè procedien de dues persones intel·ligents i ben informades. Però sobretot perquè em va sembla reconèixer-hi dos dels prejudicis més difosos i que més se senten quan es parla d’aquestes qüestions.
En primer lloc, l’equiparació de les polítiques de certs governs de l’Estat d’Israel amb les polítiques nazis i hitlerianes. Ja se sap, i els catalans ho comprovem reiteradament, que l’ús de les analogies amb el nazisme és una pràctica ben estesa a l’hora de desqualificar, per la via de la hipèrbole comparativa, qualsevol mena de política. Caracteritzar un comportament polític com a nazi és, abans de res, un anatema que barra el pas a qualsevol altra consideració. Però aplicar l’analogia del nazisme, com es fa perillosament (i injustificadament!) massa sovint, a l’Estat d’Israel, de manera indiscriminada, quan es volen criticar certes polítiques de certs dels seus governs, és generalitzar a tota una població una acusació de tanta gravetat que no pot ser formulada, encara que es fa sovint, amb cap justificació ni racional ni històrica. El nazisme va ser, com és prou conegut, una ideologia i una pràctica política que va perseguir, a part d’altres coses, i a punt va estar d’aconseguir-ho, l’extermini absolut dels jueus del territori europeu. Qualsevol analogia amb l’Estat d’Israel en la seva política, per discutible que sigui, amb els palestins és, per això, simplement una barbaritat.
En segon lloc, incriminar un jueu francès, com Lévinas, de no posicionar-se (se suposa que en contra) sobre certes polítiques de certs governs d’Israel respecte als palestins implica suposar que qualsevol jueu, en qualsevol lloc del món, és responsable o coresponsable, si no còmplice, de tot el que facin certs governs de l’Estat d’Israel. Però aquesta suposició, també molt estesa, que confon jueu amb israelià és, a més de literalment injusta, completament insostenible: no només perquè no tots els israelians són jueus, sinó perquè, cosa encara més evident, no tots els jueus són israelians. Per tant, com que no tots els jueus del món tenen la ciutadania d’Israel, ni voten en les eleccions que trien els seus governs ni tenen veu en les seves decisions, difícilment poden ser estigmatitzats per polítiques amb les quals, ni directament ni indirectament, no tenen res a veure. En tot allò que afecta els jueus, aquí, un dels llocs més antisemites del món, cal encara molta pedagogia.
