La memòria incòmoda
S’ha mort Elie Wiesel. Cada cop que es mor un dels testimonis de l’horror del refinadíssim sistema concentracionari del Tercer Reich sento una punxada al cor. També ara. La nit va ser una de les meves primeres lectures d’aquesta perversió abominable que alguns, amb raó, han identificat amb el mal radical. Durant molts anys m’han obsessionat les paraules amb què tanca el llibre: “Tres dies després de l’alliberament de Buchenwald, vaig caure malalt [...]. Un dia em vaig poder llevar després de reunir totes les meves forces. Em volia veure al mirall que hi havia penjat a la paret del davant. No m’havia vist des del gueto. Des del fons del mirall, un cadàver em contemplava. La seva mirada als meus ulls no m’abandona mai”.
És la mateixa imatge amb què Jorge Semprún comença L’escriptura o la vida, quan rememora la mirada esglaiada dels militars que arribaven a Buchenwald per alliberar el camp i descobrien amb esglai els presoners, com ell, a l’altre costat de les reixes: “M’he vist en la seva mirada horroritzada per primer cop des de fa dos anys”. I és, també, aquesta mirada que ve de fora de l’infern la que li fa prendre consciència: “He tingut una idea, de cop [...], la sensació, en qualsevol cas sobtada, molt forta, no d’haver-me des lliurat de la mort, sinó d’haver-la travessat. D’haver estat, més ben dit, travessat per ella. D’haver-la viscut, d’alguna manera. D’haver retornat de la mort com qui torna d’un viatge que l’ha transformat: transfigurat, potser. He entès que tenien raó aquests militars per espantar-se, per evitar la meva mirada. Perquè no havia realment sobreviscut a la mort, no l’havia evitat. No me n’havia lliurat. L’havia recorregut, més aviat, de punta a punta”.
Primo Levi tancava Si això és un home amb una constatació brutal de la seva estada a Auschwitz: “Poden venir els russos: no ens trobaran més que als domats, a nosaltres, els acabats, dignes ara de la mort inerme que ens espera. Destruir l’home és difícil, gairebé tant com crear-lo; no ha estat fàcil, no ha estat breu, però ho heu aconseguit, alemanys”.
Els sobrevivents, quan han pogut articular el seu testimoni, són els portaveus d’una experiència directa, intransferible i inapel·lable. La veritat concreta dels esdeveniments. El complement imprescindible al relat objectiu de la història, sotmesa al rigor metodològic de la verificació contrastada i també de la generalització per força abstracta. En cada testimoni, tanmateix, batega el pols de l’irrepetible punt de vista. Per això són necessaris, enmig de la pressió de la ficció per articular una mena de camp temàtic, el “cicle artúric” de la nostra època, com va denunciar lúcidament François Rastier.
Per això, cada nova mort d’un sobrevivent és la desaparició d’un testimoni necessari que mai, per definició, no haurà acabat de dir-ho tot, encara que ens hagi deixat el pàl·lid record d’una experiència que sempre ens fuig. Pels voltants de gairebé tots els crematoris s’hi han trobat paperets, en totes les llengües europees, amb dues interpel·lacions que se’ns adrecen: “No oblideu” i alhora “Mai no sabreu”.
Ara fa gairebé quaranta anys, l’octubre de 1976, Montserrat Roig tancava el pròleg al seu llibre, monumental i memorable, Els catalans als camps nazis, forjat, com és sabut, a partir de tres anys esgotadors d’entrevistes als sobrevivents dels camps. Hi consignava una anècdota esfereïdora. Després de grans esforços, havia aconseguit trobar-se amb Ramón Serrano Suñer, el falangista ministre de Franco que s’havia entrevistat amb el baró Von Ribbentrop, el jerarca nazi. Volia saber “per què uns civils, vells i criatures, van ser traslladats a Mauthausen per ser exterminats”. Volia saber qui va ser el responsable de la deportació dels republicans espanyols amb destinació a una mort segura. I, evidentment, li ho va preguntar. Antonio de Senillosa, que la va acompanyar, va donar per acabada la conversa amb una interrupció que Serrano Suñer va viure, ben segur, com un alleujament: “Tot plegat no és més que una anècdota”.
Avui, setanta-cinc anys després dels fets, molts encara consideren que tot allò va ser “una anècdota”. Una cosa llunyana en l’espai i remota en el temps. Un record incòmode. O pitjor: una cosa de la qual ja s’ha parlat massa i que ja coneixem prou. Però no. Mai no en sabrem prou, del que va passar. I sobretot encara no hem tret la lliçó ètica de tota aquella mort, que viu encara, més enllà de la mort dels sobrevivents.
En la conclusió d’Els enfonsats i els salvats (1989), el llibre pòstum de Primo Levi, l’autor ja constatava: “L’experiència que hem sofert els sobrevivents dels Lager nazis ja és una cosa aliena a les noves generacions d’Occident, i es va fent cada cop més aliena a mesura que passen els anys”. I escrivia: “Per a nosaltres, parlar amb els joves és cada cop més difícil”. Però demanava: “Cal que se’ns escolti”. Amb el record tan a prop de la mort d’Elie Wiesel, un altre testimoni imprescindible, només pot dir-se, alt i fort: llegiu-lo! Cal llegir-lo.
