Publicitat
Publicitat

El banc de la memòria / Convergència, el nom i la cosa

El banc de la memòria

Un dia, al tombant de segle i de mil·lenni, vaig encarregar als Reis d’Orient que portessin un magnetòfon al meu pare i un altre al meu tiet. Volia que enregistressin com era la vida d’immediata postguerra a Guixers, a redós del Pedraforca, perquè en quedés el testimoni. Com era fer de pagès de sol a sol, en aquells anys, sense cap mena de comoditat ni al camp ni en una casa humida. Ni l’un ni l’altre, però, van ser a temps d’enregistrar res i allà van quedar, amb les piles posades, dos Philips per estrenar, i la memòria familiar escapçada per sempre. Hi he pensat aquesta setmana que s’ha commemorat el Dia Mundial de l’Alzhei-mer i he vist, al meu voltant, filles que ploren la doble mort de la seva mare. O néts que veuen com l’avi de noranta llargs ja no es recorda del seu nom però, en canvi, et canta les tres estrofes seguides d’ Els segadors.

És un banc públic, dependent del Memorial Democràtic, que recull, classifica i posa a la xarxa memòries polítiques, històries de vida i vivències personals i familiars del 1931 al 1980

O marits que es pensen que la seva dona, que el cuida, l’ajuda i l’estima a totes hores, ja fa anys que és morta. He pensat també en Pasqual Maragall, que ja només pot ser notícia per la bona tasca de la seva fundació, en la qual tenim moltes esperances posades en la recerca contra l’Alzheimer. Mentre esperem els avenços de la medicina i la ciència, he conegut que a Catalunya tenim un Banc Audiovisual de Testimonis. Quina bona idea tan desconeguda. És un banc públic, dependent del Memorial Democràtic, que recull, classifica i posa a la xarxa memòries polítiques, històries de vida i vivències personals i familiars del 1931 al 1980. Ja han enregistrat un miler de testimonis i, abans que s’apaguin més veus, val la pena que es deixi tot dit i gravat. Ara que ens mirem els bancs amb malfiança, aquest arxiu oral de la nostra història em sembla una eina que cal aprofitar.

Convergència, el nom i la cosa

De la fundació de Convergència Democràtica de Catalunya se’n podria fer una pel·lícula. De la manera com el 17 de novembre del 1974, aprofitant el 75è aniversari del Barça a Montserrat, es va muntar una reunió clandestina impulsada pel Miquel Sellarès i Miquel Esquirol mereix que se sàpiga tot. Joan Granados, Jaume Rosell, Jaume Terribas o Jacint Borràs, per citar només alguns testimonis, encara són a temps de narrar aquelles hores decisives. De la liquidació de CDC, en canvi, potser no hi hauria tants testimonis que en volguessin parlar. Aquest llargmetratge tindria menys èpica, menys aventura i una trama més negra.

Mai no hauria pensat que Mas s’enredaria tant per una qüestió com el nom

El que em preocupa, i em sap greu, és l’embolic que s’han fet -i el xou continua- per la refundació del partit que havia de ser “la nova Convergència”. Artur Mas, quan va fer el pas al costat cedint a un xantatge llastimós, va dir que se n’anava a dedicar-se a la creació del nou partit. L’encàrrec no era fàcil, però vaig creure que se’n sortiria. Més ben dit, mai no hauria pensat que s’enredaria tant per una qüestió com el nom. Li van tombar les tres propostes inicials, després no va sortir la desitjada i van anar a raure a un Partit Demòcrata Català que trepitjava l’ull de poll d’un dels seus, l’Antoni Castellà. Després es van plantejar comprar-li el nom Democràcia Catalana a Laporta. En acabat, s’han tret del barret un nom sense adonar-se que els germans Maragall ja l’havien inscrit abans. És evident que Fernández Díaz, el ministre manefla, els posa bastons a les rodes, però hi ha vegades que ens ofeguem en un got d’aigua. I el més greu: l’enrenou és tan sols pel nom. Tremolo per quan hagin de decidir què fan. Catalunya, dins o fora, necessita una dreta decent, amb cara i ulls.

Més continguts de