A quina hora vindrà la Guàrdia Civil? / Terceres eleccions, per què no?
A quina hora vindrà la Guàrdia Civil?
Una persona de deu anys, que s’aprèn els esquetxos del Polònia de memòria, que és més de Mas que de Puigdemont, que distingeix entre Iglesias i Errejón i que fins i tot sap qui és Lluís Rabell, ahir em va preguntar si ja se sabia qui havia gravat les converses entre el Fernández Díaz i el De Alfonso. Vaig encongir les espatlles. Després em va preguntar què vol dir rebel. Dues preguntes seguides sense resposta m’haurien restat credibilitat. En un atac de pedagogia li vaig explicar que les paraules que no coneixem les busquem al diccionari. Mentre jo anava a la lleixa a buscar-lo, ella ja ho havia teclejat a Google. Per sort, la definició coincidia. “Que refusa l’obediència a una autoritat legítima”. Em va demanar si l’hi podia traduir a paraules de deu anys. I tant. Rebel és no fer cas al que et diu el teu pare. No vaig trobar cap exemple millor, ho sento. A la nit, mentre mirava de dormir amb permís de la calor pastosa del Vallès, vaig pensar de quina altra manera l’hi podria haver explicat.
Rebel és Santi Vila, el conseller a qui li va la marxa -en el sentit polític del terme-, que ha decidit ajornar el retorn a l’Aragó de les 97 obres d’art del monestir de Sixena a què l’obliga la justícia. Tant se val si ho fa per guanyar temps, per sincera valentia, per responsabilitat o, de cara a la galeria, per mitigar la tebior inicial que va deixar mosca la Plataforma d’Entitats Culturals de Lleida. El Museu de Lleida defensa que va comprar les obres. No les va robar, no són fruit de cap espoli i, per tant, s’oposa al retorn tant abans com després del 25 de juliol. De moment Santi Vila ha llançat aquest desafiament. Veurem a quina hora l’Estat enviarà la Guàrdia Civil per frenar tanta rebel·lia.
Terceres eleccions, per què no?
Mariano Rajoy porta 200 dies en funcions. El seu govern, també. Ole tú, que diuen ara. Llegeixo que mai a la història d’Espanya hi havia hagut un govern de qui dia passa any empeny que hagués durat tant de temps. I el millor del cas és que, al pas que van i després del divertit resultat de les eleccions del 26 de juny -una variació sobre el tema dels ja envitricollats resultats del 20-D-, Rajoy es pot veure obligat a vagar pel poder durant tres mesos fins que hagi de convocar unes terceres eleccions en menys d’un any. L’escenari espanyol, que treu de polleguera la patronal, l’Íbex-35 i l’Angela Merkel, que es veu que truca a la Moncloa per apressar-lo a formar govern, és un sudoku de difícil solució.
Què més voldria en Mariano que aconseguir que algú l’investís abans de marxar de vacances! Però quan s’adona de la realitat no pot més que corrugar les celles. No té majoria absoluta. No suma ni amb Ciutadans. La idea de la gran coalició va ser un salvavides patriòtic on aferrar-se que tampoc no li ha servit per engalipar el PSOE. Pensar en Podem és contranatura. Els nacionalistes catalans i bascos, que en un altre moment li haurien servit ni que fos per sumar abstencions, ara són portes pudents tancades amb pany i forrellat. I, així, què queda? Governar en minoria. Però així i tot, per ser investit, li caldrà en algun moment l’abstenció d’un PSOE que, també en això, té una guerra interna que mereixeria una novel·la. En el penúltim capítol apareix Felipe González. Té molta conya que ara sigui ell qui intenti salvar Rajoy i la legislatura, que, traduït, no vol dir res més que salvar Espanya. Pobre Mariano. Com a mínim, per consolar-se, aquests dies havent dinat té una estona de Tour de França.
