L’heroi de Berlín / El tarannà dels catalans
L’heroi de Berlín
Jesse Owens, a les seves memòries, explica que finalment sí que Hitler, després de les quatre medalles d’or als Jocs Olímpics de Berlín, es va dignar a saludar-lo. Malgrat que el canceller pretenia que l’esdeveniment esportiu del 1936 fos la gran exaltació de la raça ària, es va haver de rendir a l’evidència d’un atleta negre que, en velocitat i salt de longitud, era imbatible. Aquest episodi no s’explica a la biografia d’Owens, format pel·lícula, que fa quinze dies que s’ha estrenat. L’heroi de Berlín se centra en el racisme, no només dels nazis, sinó del Comitè Olímpic dels Estats Units, de la mateixa societat americana i fins i tot de la Casa Blanca. Sí que s’evidencia que els esportistes negres es queden parats de veure que a Berlín poden compartir vestidor i menjador amb la resta d’atletes. També sabem -i no revelo res que no se sàpiga- que Owens va córrer els relleus del 4x100 sense que estigués previst. Per no fer enfadar el règim nazi, les autoritats esportives americanes van decidir que no hi participessin dos atletes jueus, i Owens, que d’entrada s’hi va negar, hi va entrar com a substitut.
La pel·lícula no ha rebut crítiques gaire bones. El guió, de tan superficial, fluixeja. Tampoc s’entenen tantes simpaties cap a Leni Riefenstahl. De tan grotesques fan riure. Això sí, la fotografia és acurada i l’actor que fa de Jesse Owens (Sthepan James) és molt més afavorit que el real. A mi, sense que m’emocionés, em va agradar. Potser és més per als aficionats a l’esport que per als experts en cinema. En qualsevol cas, és una bona lliçó d’història per no oblidar d’on venim i per recordar que només la constància i les persones valentes aconsegueixen ensorrar murs que semblen impenetrables.
El tarannà dels catalans
Francesc Cambó, a les seves memòries, explica que quan va arribar a Buenos Aires i va tenir la il·lusió d’anar a visitar el casal català es va trobar una entitat dividida en dos bàndols, pràcticament enfrontats. Era la metàfora del país en aquell moment. És, potser també, el mirall del nostre tarannà. Un de sol ho té clar. Si som dos, discrepem. El terreny polític ens proporciona notícies diàries que ratifiquen aquesta hipòtesi. L’eurodiputat Gambús, d’Unió, ha estat l’últim a dir aquí us quedeu. Abans, CiU ja va fer la fi del cagaelàstics després d’anys de practicar, per interès mutu, el funambulisme polític. Ara a CDC ja han començat les punyalades per la secretaria general. Del PSC sempre s’havia parlat de les dues ànimes.
Era més que això: gairebé són tants caps, tants barrets. I, mentrestant, Carme - déjà-vu - Chacón convocant una roda de premsa per fer el seu tercer pas enrere en una cursa enfollida cap a no se sap on. Dels republicans, gaudim escoltant en Benach i en Puigcercós de tertulians a la ràdio perquè el partit, desagraït, gira la cara als qui van picar tanta pedra per ser on són. El cas arriba fins a l’Assemblea Nacional Catalana. Molts vam veure-hi una entitat aglutinadora, generosa, al marge de les picabaralles polítiques de poca volada, i ara veiem que també ells es treuen els ulls en lluites internes, al Twitter o a les urnes, que els són contraproduents. Fins i tot, per muntar la manifestació de la propera Diada, ja ensumem que no hi ha la confluència d’idees que hi va haver en els anys d’èxit. Tot plegat, capítols i més capítols per recordar-nos que junts potser sí que seríem imparables però que la unitat, en aquest país, és somiar truites.
