I si reaccionéssim? / Nosaltres anem tirant

I si reaccionéssim?

Parlem clar. Tenim, pràcticament, una Catalunya intervinguda i l’autonomia suspesa. Econòmicament, el FLA ens té lligats de peus i mans. La perversió és tan gran que, quan Montoro vol, el Govern surt puntualment de l’asfíxia amb un préstec que, en el súmmum de la perversió, són impostos pagats aquí que retornen minvats i amb comptagotes. I, a sobre, se’ns ven com si fos una almoina i encara pretenen que donem les gràcies. El truc? Els qui han treballat al departament d’Economia expliquen que mentre Catalunya estigui enganxada al FLA no pot recórrer a demanar diners a fora. És un peix que es mossega la cua sense cap solució a la vista. De facto, doncs, Catalunya no té diners i les nostres lleis de tota mena queden en paper mullat pel ribot implacable del Constitucional.

És l’Estat sibil·lí. Si haguessin dit que, en virtut de la llei 155 de la Constitució, se’ns suspenia l’autonomia, hi hauria hagut una revolta popular. Potser hauríem fet una manifestació sonada i dues pintades a la seu del PP i els més agosarats s’haurien passat tres nits acampats a la plaça de Catalunya. Però aquí no passa mai res. Ens hem acostumat a entomar-les i a posar-hi l’altra galta. Ara, sense desobeir, sense trencar cap plat ni sortir d’aquesta anestesiada zona de confort, se’ns presenta una manera més còmoda d’expressar-nos. La més democràtica de totes: votant el 26-J. Tant se val que sigui la tornada del pont de Sant Joan i que a l’autopista de peatge hi hagi retencions. L’independentisme, per continuar sent una meta i no una utopia, no es pot permetre un resultat de pa sucat amb oli. Val la pena tornar abans no tanquin les urnes per començar a modificar el futur, atès que la història ja no la podrem canviar.

Nosaltres anem tirant

Mentre el corró de l’Estat, mediàtic i polític, funciona sense aturador, aquí anem fent com si no passés res. És allò que Puigdemont va dir al Parlament: “Mentre a Madrid fan el mateix de sempre, nosaltres anem tirant”. El compromís de Junts pel Sí, amb els 62 diputats i els 10 estantissos de la CUP, és deixar el país a les portes de la independència. Parlen de crear els mecanismes i les estructures perquè d’aquí tretze mesos -que ràpid que van els rellotges quan s’està perdent el partit- tinguem l’opció de decidir si sí o si no. Això ho votaríem, esclar, en un referèndum que no es podrà fer i ni tan sols es podrà negociar, sigui qui sigui l’inquilí de la Moncloa. Així doncs, què estem fent?

L’empenta que es percep en Puigdemont, que mira d’encomanar al seu govern, a vegades sembla una il·lusió inconscient o exagerada. I la realitat ens diu que aquesta Europa que ens havia de donar un cop de mà no ens vol ni rebre per no fer enfadar Espanya. I, no fa gaire, a Catalunya ens rebien. Romano Prodi, president de la Comissió, no només es trobava amb Pujol sinó també amb el cap de l’oposició. Aquesta setmana, en canvi, Jean-Claude Juncker s’ha escapolit de l’escomesa sense ni posar-se vermell. I aleshores brandem la bandera de Kosovo per dir que a nosaltres, un dia, també ens voldran. No m’agrada l’exemple. Puigdemont, que de moment està demostrant com a president la coherència que tenia com a periodista, ens diu a cada entrevista que passats aquests mesos ell se n’anirà cap a casa. No em sorprèn, però no m’agrada. El procés, per culminar amb èxit sigui quan sigui, necessita algun heroi. Malament rai si els líders van comptant els dies que els queden per a la retirada. “Nosaltres anem tirant”... cap a casa.