Les Filipines o el nacionalisme perjudicial
Les Filipines són un país complicat. Noranta milions de persones i més de 7.000 illes no constitueixen cap bagatel·la. A més, han tingut una història enrevessada. La colonització espanyola va ser sanguinària. Encara que alguns, des d’aquí sobretot, posen l’èmfasi en el maltractament dels Estats Units, la veritat és que quan algun filipí prou format t’explica els orígens del país t’ensenya l’Intramuros de Manila i posa l’accent en la tortura i la mort de José Rizal, l’independentista executat pels espanyols el 1896.
Quan es visita les Filipines es detecta un fort sentiment nacionalista. L’estirabot del president Duterte -l’insult al president Obama-és fruit d’aquest orgull, sovint passat de voltes. De les converses que he mantingut amb filipins de classe mitjana-alta -els que allà conformen aquesta classe, és a dir, professionals, advocats, enginyers, etc.- he deduït que la proclamació de la independència filipina dels Estats Units el 1945 va ser un error. I així ho manifesten molts filipins obertament. El país de llavors -anorreat, amb un milió de morts per la guerra amb els japonesos, necessitat d’infraestructures físiques i socials- va avantposar l’esperit nacionalista a qualsevol altra consideració. Molts se’n penedeixen. Ara podrien ser un Puerto Rico (un estat associat als Estats Units) però més sofisticat -les seves fonts de riquesa són molt més diverses-. L’empenta nord-americana de postguerra hauria fet molt de bé, segur. Ara són independents, sí, però amb una renda per càpita de 2.800 dòlars, mentre que la de Puerto Rico és deu vegades superior.
La misèria i el caciquisme que he observat en illes remotes de l’arxipèlag són aclaparadors. Hi ha coses que només es poden veure allà. Un ambaixador m’explicava el fàstic en descobrir el drama del que significa la pedofília, que ell mai havia pogut copsar realment fins que va estar destinat com a agregat a les Filipines. La irregularitat política i la corrupció són totals. Aquí, a voltes, apareixen notícies sobre estranyes enquestes. Diuen que els filipins són molt feliços. Llavors ho emfatitzem apel·lant a aquest sentiment anticapitalista de pa sucat amb oli del qual fem gala quan volem dissimular: “Són pobres però feliços. En canvi, a nosaltres (pobres desgraciats!) la cobdícia (els mercats) ens fa desafortunats!” Típic argument de les nostres classes altes d’abans, quan parlaven de l’estil de vida dels pobres. Definitivament, les obres de teatre vistes des de la llotja donen per a molta deposició filantròpica.
Però més enllà de tot això, aquell país em mou a reflexionar sobre el que significa l’independentisme. No hauria d’esdevenir una actitud, diguem-ne, finalista. Quan això té lloc, la cosa pinta malament. L’independentisme ha de constituir un moviment motivat per uns fets concrets que estan ubicats en el temps de manera precisa. L’independentista en estat pur, aquell que es creu cridat a fer un terrabastall universal, ve a ser com el Che Guevara: “Un emmerdeur”.
L’actitud de Catalunya pel que fa a la seva independència, allò que internacionalment tots els països del món haurien de percebre, és el seu caràcter oportú, racional i justificat. ¿Ha de viure Catalunya, per definició, per orígens, per naturalesa, en un estat d’independentisme permanent? No necessàriament. Podríem mantenir una dependència amb algú que ens ajudés a avançar, a millorar. És una forma d’esforç meritòria. Quants i quants catalans se senten unionistes, i inflats, perquè es veuen a ells mateixos, còmodament instal·lats, com els líders d’una Espanya més endarrerida? Que còmode que és ser el primer dels mediocres! És molt més dur ser els últims dels primers en una societat meritocràtica i no habituada al subsidi.
Hi ha gent que no entén que molts catalans del costat francès se sentin orgullosos de formar part de la República Francesa -malgrat tots els impediments al reconeixement català que hi pugui haver-. Però jo sí que els puc comprendre. Entenc la gent que vol una societat més avançada. Entenc la gent que valora que una carta dipositada avui en qualsevol bústia del Capcir arribi a Normandia, com a fet normalíssim, demà passat. O que els trens funcionin puntualment. Ara, el pes que cadascú doni a aquests fets davant el sentiment nacional ja és una altra cosa. Però hauríem de ser capaços de comprendre aquell estat d’ànim. El nacionalisme irracional, l’independentisme sense més ni més, per se, és ridícul. I se n’ha encarregat de recordar-nos-ho aquest “original Duterte” -Obama dixit -, president d’un estat malaguanyadament sobirà.
