27/07/2017

Fiscals i jutges sense ofici

3 min

Malgrat tot el que s’ha patit en aquesta crisi que hem viscut -les conseqüències de la qual arrossegarem, encara, uns quants anys-, les coses no s’han fet tan malament. No crec que siguem prou conscients que les causes van ser tant o més agressives que les que van originar el Crac del 1929. Si els efectes han estat molt més lleugers ha estat gràcies a dos fets importants. Va ser una sort que l’antic president de la Reserva Federal nord-americana (el senyor Ben Bernanke) fos un estudiós de la crisi del 1929, fet que va evitar-li molts errors. D’altra banda, els bancs centrals de tot el món es van coordinar des del principi per tallar en sec les fallides dels bancs detallistes, que es preveien en cadena. I convé també recordar aquí el tret de gràcia que el 26 de juliol del 2012 el senyor Draghi va donar a tots els especuladors que jugaven amb l’euro: “Durant el nostre mandat, el Banc Central Europeu està disposat a fer el que calgui per preservar l’euro. I creguin-me, serà suficient” [sic]. La crisi del deute sobirà es va acabar aviat després d’aquella afirmació. I és que les tècniques de comunicació dels bancs centrals han demostrat ser una eina poderosa a l’hora de gestionar les expectatives dels actors econòmics, ergo les crisis.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Dins d’aquesta perspectiva històrica -la d’evitar mals majors-, esdevé forçós referir-se als coneguts homes de negre. I més enllà que caiguin, o no, en gràcia, interessa preguntar-se què és el que representen aquests individus.

Va arribar un moment que alguns països (fonamentalment Grècia i Espanya) van posar en risc la Unió Europea (UE), tota ella. Grècia, pel que significava: expulsar-la podia provocar l’inici de la desintegració de la UE. Espanya, pel fet de ser massa gran i impossible de ser rescatada sencera. Quan determinats països de la UE van detectar que aquests membres, de manera individual, podien enfonsar tota la zona euro, van agafar por i van decidir que algú havia de dirigir aquells que no eren capaços de gestionar les seves responsabilitats. Per molt que dolgui, ni els grecs ni els espanyols sabíem com afrontar el problema que havíem creat. És més, corríem el risc d’empitjorar-lo. Tallar aquesta hemorràgia volia dir utilitzar els homes de negre. La crua manera de descriure una realitat: “Com que tu no ho saps fer, aparta’t que ja vinc jo”.

Molts s’imaginen que “més Europa” -de la qual aquest columnista és partidari-és un camí de roses. No. Quan es demana “més Europa” s’estan demanant més homes de negre. Perquè gestionar aquesta complexitat europea no es fa sota la perspectiva d’un foc d’acampada -la tan nostrada com descordada frase “entre tots ho farem tot”-. Fer les coses bé vol dir, també, donar més poder a aquell que pot solucionar els problemes als quals tu no arribes. I aquesta posició costa de vendre. Els polítics locals no volen acceptar la seva incompetència i passen sempre les patates calentes a la UE -¿recorden com els grecs van arribar a parodiar Merkel disfressada de Hitler?

Aquestes idees m’han vingut al cap després de veure el programa Las cloacas de Interior, un documental realment excepcional. No m’ha sorprès, encara que sí que m’ha indignat, la passivitat dels mecanismes que s’haurien d’haver posat en marxa davant de les coses que aquell reportatge destapa. Accions que l’autoritat hauria d’engegar, immediatament, d’ofici. Inquieta. Tant com comprovar com ha acabat la comissió de l’operació Catalunya del Congrés de Diputats. Resulta que els diputats confirmen les escabroses pràctiques de l’ex-Jordi Fernández Díaz però no duran el cas als tribunals. Aleshores, ¿i si els jutges o fiscals anessin al Congrés a interrogar aquests diputats? ¿Quan es pensen rebel·lar aquests fiscals obligats a comportar-se com titelles?

Els jutges espanyols, els que podríem anomenar de cada dia, són gent professional i honesta -alguns, fins i tot, tenen el coratge de portar la reialesa al banc dels acusats-. Però la cúpula està manipulada, desprestigiada. No s’ha airejat ni renovat. La culpa? Dels polítics. Franco va mantenir una cúpula militar tavernària perquè li convenia. Els polítics de la Transició, per tapar les seves irregularitats, han fet el mateix amb la cúpula del sistema judicial -fiscals i jutges-. La UE ja ha advertit diversos cops Espanya sobre la manca d’independència judicial. Però el principi de subsidiarietat ens va en contra. Només la ferma voluntat dels líders europeus pot fer-nos veure a tots que el que succeeix en determinats països també mina la UE. Més Europa implica fer passos més enllà. Agosarats. Per què no multes i homes de negre de la justícia? Per què no un fiscal general europeu? Nosaltres sols, no s’hi encaparrin, no ho solucionarem pas.

stats