12/05/2016

Infidelitat gastronòmica

3 min

A menys que es tracti d’establiments populars que incloguin un menú honest, no sovintejo gaires restaurants. I menys a Barcelona. Però feia temps que volíem tornar al Lasarte del senyor Martín Berasategui -aquest simpàtic cuiner, les receptes del qual sovint practiquem a casa-. Vaig trucar per reservar-hi. I em va sorprendre molt que, al final de la conversa, la senyora que m’atenia em demanés l’e-mail. Li vaig preguntar per a què el volia. “Ens ha d’enviar les dades de la targeta de crèdit. Aquest és un restaurant gastronòmic i s’ha de garantir la reserva”. Li vaig contestar que la setmana anterior havia sopat en un restaurant de París que, suposo, i segons aquests cànons, era “gastronòmic” (té diverses estrelles Michelin) i no m’havien obligat a fer aquesta farsa. Vaig concloure dient-li que ja no volia reservar-hi. Molt amable, i amb una incomoditat manifesta, la senyora em va oferir parlar amb l’encarregat. Vaig declinar la invitació.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

L’incident personal del Lasarte denota un fet inqüestionable: hi ha massa gent que reserva una taula i, després, no apareix. Haver deixat un número de telèfon compta poc. La majoria de clients són passavolants. Ni tan sols són visitants accidentals, però locals, a qui es pugui posar en una llista negra o trucar-los per fer-los enrogir en cas d’incompareixença. La infidelitat és manifesta perquè la fidelitat esdevé innecessària. En conseqüència, la tan valuosa hospitalitat -aquest intangible del bon restaurant- s’evapora. És un fenomen típic dels llocs turístics que han agafat una fama que traspassa el localisme. El fet, no cal dir-ho, resulta nefast. A casa els meus oncles menjar bé va començar a complicar-se el dia que van abandonar Bergerac per anar a viure a Niça. Impossible comprar en aquesta població de la costa la qualitat i l’honestedat que trobaven abans. I és que tothom pot fer la viu-viu en un mercat d’excés de demanda poc exigent com la que genera el turisme de masses -sigui ric o pobre, tant li fa-. Els restaurants reputats omplen -apareixen en una guia internacional-. Però els dolents, també. Que el client potser no queda satisfet? I? Probablement no tornarà a la ciutat. Definitivament, no es menja igual a Horta (mentre no hi arribi el turisme) que a les Rambles. I no es menja igual a Torí que a Roma. El fenomen, els ho he intentat justificar, esdevé inevitable.

Però també hi ha una bona pila de restaurants que van sobrevivint per altres mitjans addicionals: els de la novetat espúria. Després d’haver fet cas a segons qui, i haver anat a algun d’aquests restaurants, fa anys vaig prendre la sàvia decisió de no seguir mai més les recomanacions -a menys que qui m’aconsella hagi passat el filtre de la meva confiança-. És així que he arribat a la conclusió que la majoria de la gent menja molt malament a casa. I no parlo de refinaments, sinó d’una senzilla truita ben feta. No es fa estrany que el dia que aquest tipus de gent va a un restaurant mediocre tot li sembli extraordinari. El problema és que després es posen en marxa les xarxes socials. Inexplicablement, opinar de gastronomia i de vins inflama l’autoestima. Diguin-me dogmàtic, però qui s’acomoda a menjar qualsevol cosa mal cuinada quotidianament no pot recomanar bons restaurants. L’amant de la bona literatura no llegeix Corín Tellado entre setmana per passar a delectar-se amb Stendhal els diumenges. Quan al general Lucul·le (famós per la seva hospitalitat i bona taula) li van servir, a la seva pròpia casa, un sopar mediocre amb l’excusa que aquell vespre no hi havia convidats i menjava sol, Lucul·le va fer tornar el plat a la cuina ofès: “Recordeu-li al cuiner que aquesta nit Lucul·le sopa a casa de Lucul·le”.

El futur, diria jo, s’intueix millor. Podríem concloure que de tota aquesta moguda potser en traurem alguna cosa. Tinc la sensació que entre la gent jove l’interès pels fogons domèstics va en augment. La crisi ha estat dura i l’egoisme generacional ha castigat, sobretot, les noves generacions. Han assumit que practicar la frivolitat quan es menja fora és un luxe que no es poden permetre. La nova i reeixida versió del programa Cuines de TV3 sembla apuntar en aquest sentit. Interpreto que intenta satisfer una demanda, també. El tema és fonamental. L’exigència que es pugui projectar sobre la restauració pública vindrà de paladars que hagin estat civilitzats cada dia. Aquesta nova generació, a qui els pares no han educat, haurà de practicar l’autodidàctica als fogons. Descobrir amb el paladar on s’amaga l’excel·lència -sense anar a parcs temàtics de cuiners mediàtics-. A ells els toca apujar el nivell. Sembla que estan animats a dur-ho a terme. Fantàstic!

stats