Refugiats: arma per als populistes
Un cop el flux migratori ha minvat dràsticament, la cancellera Merkel ha visitat el centre de tramitació per a refugiats a Turquia. Al cap i a la fi, els acords amb Turquia -que tanta mala premsa han sofert- pretenen que la gent no arrisqui la vida creuant el mar en pasteres. Abans d’arriscar res, un sol·licitant d’asil sabrà si és acceptat o no. Dóna garanties als refugiats i treu aspiracions a la immigració il·legal. Deixa sense clients les màfies que viuen d’això. Hi ha hagut massa irracionalitat en aquest debat. Ignorem que el problema de la immigració no és un afer que es pugui aspirar a solucionar sinó, simplement, a gestionar.
El populisme de dretes és grollerot. Té vocació autoritària i no edifica les seves accions sobre la base de la raó. Estrets de mires com són, ignoren les tendències que marquen el futur i pretenen que tothom passi per un motlle mental d’una gran simplificació. D’un arcaisme evident. La dreta populista pretén ignorar un fet clar: la immigració és aquí perquè, entre altres coses, se l’ha cridada. Des de la filipina que passeja gossos fins al magribí que fa les reformes de casa a preu de cost. Els immigrants accepten ordres i condicions a menor preu. A canvi de menor exigència, és cert. Però toleren l’autoritarisme de porró que tant agrada a aquesta dreta.
És un populisme que presenta la immigració com l’origen dels contratemps que patim. No vol entendre que una immigració ben gestionada ajuda l’economia i projecta el futur de manera més sostenible. No. Es tracta de magnificar el problema, amagant que, per exemple, un milió de refugiats a l’any representa, només, el 0,2% de la població de la UE. I que si, hipotèticament, aquest milió arribés cada any, i ho gestionéssim tot correctament, els problemes no serien tants. O és que signifiquen un gran terrabastall tres mil sis-centes persones a l’any a Barcelona? O vuit a Moià? Quan les coses entren en el procés de racionalitat i quantificació, tot sembla més manejable. Però el populisme beu de la irracionalitat.
Si girem la mirada cap al populisme d’esquerres, ens trobem amb un fenomen menys tosc. Més subtil. Perquè presenta tot allò que predica com a moralment superior i, per tant, tampoc cal debatre, sinó aplicar, i prou. Del 1989 ençà, a més, manté una frustració no faltada de ressentiment. Això ha obligat a mudar les reivindicacions, que ara van des de l’ecologisme -cosa que perjudica els ecòlegs de veritat- fins a l’advocacia de causes infinites -cosa que magnifica els problemes, alhora que es boicotegen les solucions-. No pretenen l’autoritarisme personalista per se, com fa el populisme dretà, sinó la descomposició de la democràcia gràcies a un pengim-penjam que, tots ho sabem, porta igualment a l’autoritarisme. L’inconvenient és que compten amb la simpatia de massa gent -també de la majoria de la premsa-. Es fa incòmode torejar el que és políticament correcte. I el que assenyalen no és del tot erroni. El problema és que, després de muntar el sidral, n’impedeixen la solució pràctica. I són arcaics, també, ja que pretenen ostentar l’exclusiva de la redempció.
Els acords de la UE amb Turquia han significat un avenç per gestionar el problema. No ho ha presentat així el populisme d’esquerres. No volia que el contratemps entrés en el camp de la gestió correcta. Pretenia que es mantingués en la irracionalitat. Irracionalitat de llagrimeta comunicativa. Però insensata, al capdavall. Perquè, com he dit, els populismes viuen de la irracionalitat.
Com dic, tant els populistes de dretes com els d’esquerres s’haurien estimat més que els immigrants anessin amuntegant-se sense control. Això hauria eixamplat, encara més, les seves bases electorals i mediàtiques. Hauria permès a molts polítics, que no saben ni organitzar la festa major del seu poble, continuar acusant la UE d’incompetència i males intencions. Perquè d’això es tracta.
El paradigma del conflicte queda representat en la cancellera Merkel. Musa, fa uns mesos, dels populistes d’esquerres, quan tots sabíem que aquella permissivitat seria insostenible. Mala bèstia per als populistes de dretes, que l’assenyalaven com l’origen de totes les desgràcies que pateix el continent. Quan la cancellera i la UE han posat en marxa una de les poques solucions plausibles, els populismes, a l’uníson, s’hi han tornat. Tot plegat ens hauria de fer pensar. No podem acceptar la por quotidiana que escampen els uns. I tampoc la llagrimeta, amb altaveu mediàtic, que tant agrada propagar als altres. La intoxicació provocada pels dos populismes és perillosíssima. Perquè, al mig, queda la indiferència. I els problemes, esclar.
