19/05/2016

Regeneració política: ens en sortirem?

3 min
Regeneració política: ens en sortirem?

Aquest columnista ha practicat, tradicionalment, l’abstencionisme. Durant molts anys no vaig votar. Era l’única manera que tenia de protestar contra uns sistemes electorals aberrants. Tant per als Parlaments com per als ajuntaments. Darrerament ho he hagut d’abandonar per tal de donar suport a unes aspiracions nacionals que podríem qualificar de “més elevades”. La veritat és que tot aquest procés s’hauria d’haver dut a terme en dues etapes. Primer, regeneració política. Fer net. Després, procés pel dret a decidir. Els partits catalans, però, van decidir procedir a la inversa. Més ben dit: van voler esquivar la primera etapa. No es van adonar que els temps avançaven, i no se n’han sortit. Això ha significat haver-ho de fer tot alhora: procés d’autodeterminació i regeneració. Els efectes són evidents: un esforç i un desgast desmesurats.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Se’ns demana que no defallim, que l’objectiu s’ho val. Però els partits continuen amb els seus vicis. Tot sembla indicar que les reformes es duen a terme a contracor. A remolc dels esdeveniments. El fet té lloc a totes les institucions.

Aquests dies hem viscut les negociacions, amb final feliç, entre En Comú Podem i el PSC a Barcelona. Ha calgut tant de periple per tornar a trobar manant a l’Ajuntament de Barcelona els que hi varen ser durant més de trenta anys. I tot per legitimar com a alcaldessa algú que hauria de ser-ho per un clar vot popular. Aviat ha estat legitimat el senyor Sadiq Khan com a alcalde de Londres. Ni que fos musulmà, ni altres històries. I saben per què? Doncs perquè allà a l’alcalde se’l pot escollir directament. No necessita reafirmar la seva figura mitjançant pactes horripilants, interminables i insegurs. Aquí ens trobem que, gràcies a un nefast sistema electoral, un partit amb onze regidors de quaranta (un 27,50%) malgoverna -ja porta un any- i pretén legitimar una alcaldessa que, per vots, no ho ha estat pas. No, almenys, pels vots que ella, personalment, com a candidata individual, ha rebut.

Tot això té lloc a escala municipal. Com Barcelona, hi ha molts altres consistoris. Les acusacions de falta de legitimitat són freqüents. Interessades, per desgastar, sens dubte. Però no mancades de justificació. Una cosa és el consistori. L’altra, l’alcalde. Els sistemes electorals dels nostres veïns europeus ho tenen clar. Però si mirem el sistema per escollir diputats és encara més aberrant. No hi insistiré, ja que ho he escrit no fa tant. Però sí que vull remarcar els mètodes emprats pels partits, tots, per tal de distreure’ns: la suposada democràcia interna dels partits.

La tònica general consisteix a fer veure que als partits es practica la democràcia interna. Una gran mascarada. I perfectament lògica. Perquè la funció dels partits no és aquesta. Són com l’exèrcit: no hi són per practicar la democràcia, sinó per defensar-la. Un exèrcit que escollís els seus comandaments, però que es mantingués al poder sense eleccions, diríem que practica la dictadura. Mutatis mutandis (no agafin ara l’anècdota com la tesi principal), és allò que practiquen els partits. “Nosaltres farem les llistes democràticament... -cosa que és fals, també-, però tu, elector, te l’empassaràs sencera i sense discussió”.

Arran del nomenament del president Puigdemont, la febre s’ha exacerbat. S’aprofita el seu pragmatisme, determinació i capacitat per al diàleg no crispat (virtuts molt personals) per argumentar coses com ara: “¿Veieu com els alcaldes ofereixen una millor proximitat amb el territori? Doncs el que convé és que ells ocupin quotes de poder als partits” -recordo que els alcaldes tampoc han estat elegits directament-. S’insisteix a seguir practicant els hàbits higiènics de Maria Antonieta, anteriors a la Revolució Francesa: posar-se perfum en lloc de dutxar-se. Perquè la proximitat la decideix l’elector triant el seu diputat, la resta són històries. I la rellevància d’un individu dins del seu partit l’orienta l’elector, en votar molt, o poc, aquell polític en qüestió. En definitiva, els partits han d’estar governats, indirectament, per l’elector, que és qui assenyala amb el dit el polític que creu més remarcable. Aquesta és l’única democràcia interna.

Un darrer apunt per emfatitzar les operacions de distracció. Les eleccions primàries serveixen per designar un líder. Ja sigui per dirigir el partit o per advertir l’electorat de qui ocuparà la presidència d’un país o d’un executiu en cas de triomf d’aquell partit. En cap cas s’han d’utilitzar per designar el cap d’una llista, perfectament tancada, de “simples” diputats. Perquè aquesta llista, senzillament, ja no hauria ni d’existir. El que els deia: només perfum.

stats