Publicitat
Publicitat

CARTA A GEORGE BUSH

El xèrif retirat

De la mateixa manera que un dia de 1986 va deixar l'alcohol i mai més l'ha tornat a tastar, un dia de 2009 vostè va abandonar la política i va desaparèixer totalment de la vida pública. Aquesta setmana ha fet una excepció pel desè aniversari dels atemptats a les Torres Bessones.

L'home que no pot beure cervesa amb qui molts americans se n'anirien a fer una cervesa. Un paio amb cara de poc espavilat, però de bona persona. Un d'aquells espècimens del gènere masculí que no donen gaires voltes a les coses i que, quan hi ha un problema, s'arremanguen i el volen resoldre ells sols a cops de puny.

L'11 de setembre del 2001 vostè no portava ni nou mesos a la Casa Blanca. Encara no es creia que fos president dels Estats Units, quan un dia es va llevar, li van dir a cau d'orella que estaven atacant Amèrica i es va sentir cridat per Déu a ser el xèrif del món. Aquesta sí que era una missió que vostè podia entendre: bons contra dolents, el dimoni perseguit en nom del Senyor. Tot un poble unit per un enemic exterior. Tocava atacar països que potser, mitja hora abans, no hauria ni sabut situar al mapa. De cop, aquell home que els experts pronosticaven que passaria per la Casa Blanca sense pena ni glòria, assolia nivells de popularitat del 90%, més propis dels dictadors que volia combatre que no pas d'un president democràtic.

Han passat deu anys: ni aquella batalla s'ha acabat ni el món és un lloc millor. Però a vostè me l'imagino feliç. O relativament feliç. No té pinta de ser un home torturat pel passat, pel que va fer o pel que va deixar de fer. El veig al seu ranxo de Texas passejant acompanyat de la seva dona, d'un parell de gossos, i amb un branquilló de romaní a la boca. Ja no li cal ni exhibir aquell seu caminar de cowboy : pas decidit, barbeta amunt, braços exageradament separats del cos.

Des que va deixar la Casa Blanca, mai ha parlat d'Obama. I això és molt d'agrair. A diferència del seu amic Aznar, mai ha pretès donar lliçons al seu successor. L'ha deixat treballar. En part ho deu haver fet per patriotisme i per lleialtat institucional, però en part també per desinterès. No cal perdre el temps en política si es pot estar mirant un partit de futbol americà, oi?

I res més, president Bush. "Que Déu beneeixi Amèrica". Així és com acabava els seus discursos. I aleshores venia quan es ficava al llit i devia pensar: "Que Déu hi faci més que nosaltres".

M'explica l'Antoni Bassas des de Washington que el Tea Party va tan fort i els precandidats republicans són tan extremistes que en qualsevol moment hi ha el risc que vostè comenci a semblar un moderat. I suposo que no és com li agradaria passar a la història.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT