La xocolata

Ahir, en aquest diari, Ona Vinyamata es referia a la meva persona de manera no gaire amable, pel poc amor que demostro als seguidors del milionari fundador de Megaupload. L'autora -amb gran frescor- elevava a categoria de símbol un fet domèstic amb finalitats didàctiques: ella i una amiga havien quedat per parlar. L'amiga, que era una mena de carca apocalíptica, patia per la fi del món que van pronosticar els maies. L'autora es reservava el paper de la condescendent irònica. Jo, ai las, era com l'amiga.

Sense deixar la temàtica precolombina, l'autora es posava a preparar una xocolata calenta, que tampoc no era casual. Em va sorprendre que en digués xocolata calenta d'allò que jo sempre n'havia dit xocolata desfeta , però suposo que en això tampoc no estic al dia. Tot i que potser és una llicència estilística, de la mateixa manera que als bars sempre hi ha un informal que demana "una cervesa ben freda", com si, en cas de no remarcar-ho, els cambrers l'hi haguessin de portar natural.

En tot cas, la xocolata era simbòlica. Es tractava d'una recepta que en Ferran Adrià havia "penjat a la xarxa" perquè la volia compartir. Ho vaig captar al vol. L'Adrià és generós, perquè penja voluntàriament receptes a la xarxa, no com altres.

El text de l'Ona Vinyamata es va publicar en un diari i l'autora, com és lògic, el cobrarà. No en cobrarà drets d'autor, que no tenen res a veure -sempre es confon- amb pagar per l'objecte cultural físic. Vostès potser van llegir el text de franc a internet, però en tot cas el van llegir degudament corregit, perquè hi va haver un senyor que cobra per editar-lo. I potser hi ha un senyor que cobra per editar-lo gràcies al fet que hi ha qui paga un euro vint pel diari en paper. Però si algú em diu que corregir degudament els textos abans de publicar-los no és important, perquè el que importa és el missatge, diré que d'acord.