El xou de les monges
Resulta molt interessant analitzar quina és la imatge de la dona que projecta l’imperi Berlusconi a través dels seus tentacles de Mediaset. Els estereotips femenins que marca aquest grup mediàtic (tant a Itàlia com a Espanya) s’ajusten a tres rols. D’una banda, hi ha els objectes sexuals. Dones voluptuoses i esculturals que serveixen de reclam visual i testosterònic. Les altres són les mestresses de casa. Les mames exemplars que s’ajusten als patrons de conducta de fa cinquanta anys: cuidar el marit i els fills, cuinar i portar la casa. I, finalment, hi ha un tercer sector que d’una manera o altra sempre hi és present: les monges. A Itàlia perquè el poder de l’Església hi és sempre molt visible i a Espanya perquè tenen un component d’espectacle, però en tots dos països és l’evidència més flagrant de la doble moral. És la manera d’expressar una mena de fil directe amb Déu, però també (com veurem) de comunicar una cosa més subliminar. Els tres patrons s’ajusten a tres tipus de vida sexual: les nimfòmanes, les que tenen sexe per reproduir-se i les que, directament, no en tenen.
Aquest diumenge Cuatro va estrenar un nou reality: Quiero ser monja. Es tracta d’un grup de noies joves amb un aparent tarannà de beates. Són noies que asseguren tenir certa vocació religiosa i es plantegen integrar-se en una congregació i convertir-se en novícies. La credibilitat que genera el programa és nul·la i més aviat desconfies de la seva autèntica voluntat. Tens la sensació que fan teatret a canvi de sortir a la tele. La majoria tenen un comportament infantil i immadur. Mostren una visió tan naïf del sentiment religiós que és inevitable riure. A una d’elles, per exemple, li pregunten com sap que té autèntica vocació religiosa i com li consta que ha rebut la crida de Déu. Ella respon: “Cuando estoy a punto de besarme con un chico, veo la cruz...” Això sí, quan entren a la congregació per tenir l’experiència d’un fals noviciat, a totes els falta poc per plorar quan els diuen que no podran tenir el mòbil. Una d’elles assegura que fins i tot fa servir el telèfon per resar.
Diverses religioses, amb sor Lucía Caram, la monja estrella de Mediaset, al capdavant, van explicant els seus records de quan van decidir entregar la seva vida a Déu.
Un espectacle de beates i mares superiores que es fa lent i genera poc interès. De manera subtil el programa explota el vessant ridícul d’aquestes noies. Ingènues, joves i ben plantades, entre línies el programa té un missatge de fons: el morbo de privar-les de tot allò que tingui a veure amb la sexualitat.
