El zoo català
Observo com el meu fill Benet es planxa una camisa a consciència. Plec a plec, replegat en si mateix. Hermètic, altiu, es va fent gran i s’allunya. El seu món ja no em pertany, se’m fa estrany. No pensa ni estima com jo. L’estimo, sí, mentre ell remuga, somia, s’apassiona...
Carles Gil-Saguer. Escolapi i senegalès d’adopció. Dirigeix una xarxa de dinou escoles al país africà. D’on treu la força? La fe mou muntanyes. Voldria tenir-ne més, jo. Tinc fe en algunes coses, però amb el fre de mà posat: en l’amistat, la família, el país, la feina ben feta. Una fe descafeïnada? Una fe que mai no em portaria al Senegal. No és la fe aventurera del Carles. O del Llach.
L’ARA és una màquina de pensar. I un cor que batega. Entre tots li hem posat ànima i idees. Ha madurat a marxes forçades i alhora segueix conservant aquell punt d’ingenuïtat, de fe en el periodisme. L’ARA ja es planxa les camises, meticulosament, i potser un dia marxarà al Senegal, a l’aventura.
A Gerardo Pisarello li agrada aquest diari, com al Carles. Dos aventurers. M’ho confessa amb posat de professor jove i amic, mentre fem un llarg cafè. Catalunya és el seu Senegal, la seva terra d’adopció. A casa seva, l’Argentina, la dictadura li va assassinar el pare quan tenia 5 anys. Aquí és feliç. Encara que tingui poder, és feliç. I a mi m’ha fet feliç conèixer-lo. Com m’ha fet feliç conèixer el Carles.
A l’Àfrica la vida és imperativa. Tot és present: és el continent de la joventut, de l’alegria. També dels monstres i els pallassos cruels que va retratar Albert Sánchez Piñol. La vida no hi està domesticada. El lleó es cruspeix la zebra. La llei del més fort. La llei sempre dèbil... A la nostra Europa poruga menem una existència de ploramiques. Tot és passat, un continent de vells. Del benestar hipòcrita i gasiu. Una vida de cotó fluix, protegits per filats i reixes. La llei de la llei, la democràcia portada fins al límit de l’absurd. La democràcia és tan estantissa com la felicitat. Estic trist: el gos lligat ha queixalat la tortuga captiva. No és cap metàfora. Ha passat al pati de casa. Oh, Europa, ¿com pots viure consumint-te, devorant-te a tu mateixa?
Al cor de la meva ciutat i la d’en Pisarello s’hi ha celebrat la Setmana del Llibre en Català. Però al cor de la meva ciutat ja no hi baixen a passejar els ciutadans: l’han conquerit els turistes. Milers de llibres en una llengua estranya -la que parlem el Pisarello i jo, el Carles i el Benet- s’han ofert a un públic babèlic. Llibres estrangers a casa seva. Així és la protegida selva europea: el turista devora el passat, el present i el futur, nyam, clic! Espectadors en un trist zoo de pedres i lletres encartonades. En l’apoteosi del consum banal, tots ens consumim.
El Carles, el Gerardo, el Benet, els editors i llibreters en català, fins i tot algun turista perdut, i probablement més d’un català originari de l’Àfrica, tots hauríem pogut coincidir diumenge passat a la manifestació de la Diada, la litúrgia de la llibertat d’un vell poble europeu encerclat a casa seva, que fa segles que es resisteix a desaparèixer. Un poble que ara es vol tornar a sentir jove, africà, aventurer. Que vol planxar un nou país, plec a plec, i aprendre de nou a pensar i a estimar, sense por, apassionadament.
“Estimo la ciutat perquè estimant / sempre, per sempre més, s’hi guanya”, proclama el seu amor per Barcelona Marta Pessarrodona. Proclamem-lo tots. Reconquerim la nostra ciutat, el nostre país. Cridem-ho ben fort. Siguem joves ardits que no tenim res a perdre. Tinguem fe en alguna cosa. Obrim les portes del zoo democràtic. Sortim de la gàbia. Diguem-nos la veritat. Sí, siguem els folls que diuen la seva veritat, com escrivia fa cinc segles Erasme de Rotterdam.
