Manchester, música i futbol

“N o recordo quan vaig perdre les dents. Crec que va ser després d’aquell descens. Vaig beure tota la nit i quan em vaig despertar era a la clínica, sense dents. M’havien fotut una bona pallissa, però segurament m’ho havia buscat”. En Ross classifica vinils en un negoci de segona mà a Hilton Street. El negoci no és seu, ell només s’encarrega de controlar-ho tot i espantar els lladres amb la seva cara, plena de cicatrius. “Manchester era la puta selva quan jo era jove, noi. Cada nit era la mateixa història: pegar o rebre”, diu, buscant els vinils.

En Ross creu que va perdre les dents el dia que el Manchester City va enviar a Segona el Manchester United, el 1974. Un gol de l’escocès Denis Law va certificar el descens dels red devils. Per oblidar-ho, o buscant revenja, en Ross i els seus amics van sortir a buscar brega. Ell va acabar a l’hospital. “Va haver-hi un moment en que gràcies al United em sentia el puto amo. Teníem els millors jugadors, teníem George Best! I pocs anys després, tot va podrir-se”, remuga mentre agafa un vinil dels Stone Roses. “Aquest fill de puta? Aquest és dels bons -afegeix, assenyalant Ian Brown, el cantant, a la portada-. Un bastard. De menut voltava per aquí mirant el cul de les nenes de George Best”.

No era fàcil ser nen a Manchester, durant els 70. Atur, alcoholisme, desarrelament. Així que no era mala idea anar mirar les cames de les amigues de George Best. “Futbol i música. No hi havia gaire cosa més. Molts cops m’escapava de l’escola i amb els amics anàvem cap a Bridge Street. Hi havia un barber i, al costat, el negoci de George Best. Sempre estava ple de noies maques amb faldilla curta, de paios vestits de manera estranya. Era genial. Un cop vam veure Best que pujava a un Lotus Europa groc amb una rossa espectacular. Allò era millor que l’escola, creu-me -sol recordar Ian Brown-. A casa tots érem malalts de futbol, però tots eren del City i jo els vaig sortir del United. Era l’ovella negra. Admirava George Best i anava al seu negoci. A la cantonada hi havia un negoci de caramels. I ell, molts cops, ens en repartia. Ens deia que ens podíem quedar allà. No ens enviava a l’escola, ens deixava posar el nas entre birres i porros”. Els nens com Brown van créixer idolatrant George Best. Llavors, Ian Brown no es podia imaginar que la seva música, anys més tard, sonaria a Old Trafford, l’estadi del United. Cada dia de partit sona This is the one, una cançó dels Stone Roses del 1986.

“Voleu entendre què era Manchester? Aquella cantonada era Manchester. Allò era tot el que valia la pena, de Manchester. Ni els sindicats decadents, ni els polítics que ens donaven pel sac, ni els lords. El cor de Manchester era aquella colla de dropos”, diu Malcolm Wagner, un dels millors amics de George Best, en referència a un tros de George Street on ell havia obert el 1965 una perruqueria que feia els pentinats de moda, anomenada The Village Barbet. Just al costat, Best va obrir Edwardia, el seu negoci de roba. Era the place to be. Música, moda, futbol. Tot en pocs metres.

Best i Wagner s’havien conegut a Le Phonographe, una de les primeres discoteques de Manchester, el 1965. Llavors, Best era un jove nord-irlandès que havia arribat al United amb la fama de ser un bon jugador. “Collons, si ho era. El cinquè Beatle, tio”, crida en Ross emocionat des del taulell del negoci de música. George Best, amb Jack Charlton i Denis Law, va formar la Santa Trinitat, la millor davantera que ha tingut mai el Manchester United. Després d’un gran partit a Lisboa, Best va ser batejat com el “cinquè Beatle” pel seu pentinat a la moda. “Els Beatles? Bah, eren de Liverpool. Sí, estaven bé, però Manchester passa la mà per la cara a Liverpool si parlem de música”, s’enfada en Ross recordant els seus anys a les graderies d’Old Trafford, on ja no hi va, perquè no té diners per pagar les entrades.

Manchester, convertida en una ciutat gairebé marginal quan es va trencar la màgia de la Revolució Industrial, es va trobar altre cop convertida en capital gràcies al futbol i la música. El 1968 el United va ser el primer club anglès que va guanyar la Copa d’Europa. L’oncle d’Ian Brown va anar a la final, a l’estadi de Wembley de Londres, i va tornar amb un programa del partit. El menut Ian va decidir aquell dia fer-se aficionat del United malgrat que els pares eren del City.

Wagner, per exemple, era el cantant dels The Whirlwinds, un grup de pop que va anar preparant el terreny per a l’explosió musical de finals dels anys 70. “Futbol i música, no hi havia res més”, explica Wagner, autor del llibre George Best and me, en què explica les peripècies de Best, el jugador que va penjar les botes joves per convertir la seva vida en una festa plena de dones, alcohol i excessos. Wagner i Best, de fet, van obrir plegats una discoteca, la Slack Alice Nightclub, el 1973. Best va jugar l’últim partit amb el United el gener del 1974. Pocs mesos després el club baixava a Segona per culpa d’un gol de Law, l’escocès que havia compartit vestuari amb Best. Aquella nit en Ross perdia les dents; Ian Brown, que tenia 10 anys, plorava. I Wagner feia una festa a la discoteca.

“Aquell descens va ser un cop molt dur. El 1974 si eres de Manchester, ¿de què et podies sentir orgullós? Les fàbriques tancaven, no hi havia feina i els nostres equips de futbol feien pena. Collons, era una merda”. Joves com Brown es van amagar cada cop més en la música. De mica en mica arribaven els grups de punk de Londres, i Brown va descobrir els The Clash. El 1976 els Sex Pistols van fer un concert al Free Trade Hall de la ciutat que va canviar-ho tot. Malgrat que tot just hi van anar 40 persones, aquests van inspirar milers de joves, i van convertir Manchester en un laboratori musical: Joy Division, New Order, Happy Mondays, Stone Roses, Inspiral Carpets, Northside, 808 State, James, The Charlatans... El 1982 va obrir The Haçienda, el club on acabaria d’explotar el fenomen que va transformar Manchester en Madchester, la ciutat boja.

Els Stones Roses van tocar el cel a finals dels anys 80. De tocar a sales menudes a omplir estadis. L’explosió musical de Manchester va coincidir amb el renaixement del United gràcies a un tècnic escocès anomenat Alex Ferguson. El 1991 el United guanyava la Recopa contra el Barça a Rotterdam. Brown va ser-hi. Poc després, a un concert a Londres, Brown va treure pit. “Vosaltres sou la capital anglesa, Manchester és la capital mundial”, va dir provocatiu. “Recordo una cançó dedicada a Cristiano Ronaldo: « He plays on the left, he plays on the right, that boy Ronaldo makes England look shite ». Així és com ens estimem el United. No ens importa una merda, Anglaterra, som la República de Mancúnia”. Encara avui, quan els clubs de Londres juguen a Old Trafford els aficionats locals canten: “Us podeu posar la vostra Anglaterra pel cul”.

Els Stone Roses van viure els seus dies de glòria quan el United alçava el vol amb una generació de jugadors de la casa: Giggs, Beckham, Scholes, els germans Neville. “Al grup tots érem del United, excepte en Reni, que va recollir pilotes per al City. Però els altres... tots del United. El 1995, quan vam publicar The second coming, vam dir a en Mani (el baixista del grup) que aquell any seria brutal. I ell, en lloc de pensar en l’àlbum, va dir que guanyaríem la lliga i la copa”. I la va encertar. El United va fer el doblet.

Poc després el grup va explotar. Drogues, enveja, fama. El còctel va destrossar el grup per dins just quan eren més famosos. Com George Best. Ara Brown continua anant a Old Trafford amb els seus fills. I no falla als derbis al camp del City, on porta els nens. “Així poden veure com ens odien. És molt divertit”, diu. Manchester, però, ja no és la capital mundial. “Aquí les històries d’amor no duren. No sabem ser feliços. Sempre que tenim un nou grup, s’acaben barallant o es moren de sobredosi. Quan tenim un bon equip, venem els jugadors o s’emborratxen com Best”, diu Ross ordenant els vinils al seu negoci. “La culpa és de Beckham. Un noi del United no pot escoltar les Spice Girls”, bromeja. “Som una merda. Els nostres equips els han comprat estrangers. Som una merda. Però és millor que ser de Liverpool o Londres”, afegeix gratant-se una cicatriu.u