Sang sí, renecs no?
Esbudellar zombis no és violència, però a ‘The walking dead’ practicar sexe explícit o renegar continua sent tabú. Les sèries de la HBO gaudeixen de llibertat de continguts, però no passa el mateix amb les de l’AMC. Quin són els seus límits? (Atenció, espòilers!)
Una corrua de gent avança entre una munió de no morts. Van camuflats amb roba sucada amb tripes de zombis. No es poden permetre cap signe d’humanitat que cridi l’atenció dels caminants. Tot va bé fins que al petit Sam li sobrevé la por. Veu un marrec que podria ser ell mateix convertit en cadàver ambulant. Es deslliga de la fila. La veu de la mare, implorant, deixa de ser la brúixola que el guia. Dos zombis es llancen damunt d’ell. Un li mossega l’espatlla. L’altre li rebenta el cap amb les dents. El nen no triga a ser devorat pels no morts.
El novè capítol de la sisena temporada de The walking dead té una de les escenes més brutals en una sèrie que ha convertit el sang i fetge en senya d’identitat. L’escena és simptomàtica de dues de les regles de la nova ficció. 1) Com corrobora Joc de trons setmana a setmana, en la nova ficció cap personatge està lliure de morir sobtadament de forma violenta, sigui quin sigui el seu protagonisme, la simpatia que li té el públic o la seva edat. 2) A les sèries nord-americanes per cable la violència s’abraça amb molta més llibertat que el sexe o el vocabulari groller.
Mentre que la HBO no té problema amb el fet que els seus guionistes construeixin diàlegs sencers amb la paraula fuck, altres canals per cable però no de subscripció directa, com l’AMC, són més puritans en aquest aspecte. En una entrevista a la ràdio, Vince Gilligan explicava les limitacions per usar renecs a Breaking bad : tres o quatre paraulotes per episodi i només es podien permetre un fuck per any. “Ens havíem de pensar molt bé com utilitzàvem aquest fuck!” La sèrie protagonitzada per Walter White també va tenir problemes amb aquella escena de la quarta temporada on el Gus degolla el Victor amb un cúter i el deixa dessagnar-se davant dels protagonistes. Gilligan va protestar afirmant que a The walking dead hi havia molta més brutalitat. “Però és que allà són zombis”, li van respondre els responsables de l’AMC.
En els seus inicis, la major part de la violència explícita de The walking dead se centrava en els no humans: esbudellar o apallissar zombis no és violència, què coi, si ja són morts. Però a mesura que avançava temporades, la sèrie s’ha tornat cada cop més gore. La progressiva aparició de bàndols d’humans enfrontats ha incrementat la violència entre els vius. És la distància que separa l’assassinat d’una nena zombi en l’episodi inaugural de la sèrie d’aquest capítol, en què ja és un nen humà el que és eliminat davant de la càmera.
A més de devorat pels zombis, a la temporada de The walking dead es pot morir cremat viu, a ganivetades, a cops de destral, per un tret d’algun franctirador, perforat per una llança, amb unes tisores ben afilades, amb una sageta perforant-te l’ull... i, en el cliffhanger de l’any, amb la testa rebentada per un bat de beisbol. I és que els creadors de The walking dead han hagut d’afrontar un nou repte: la presentació del Negan, l’humà més brutal que s’ha passejat entre els no morts. Al còmic original, el Negan renega sense parar. A la pantalla, segons les regulacions de l’AMC, mentre que no resulta cap problema que rebenti un cap o dos, no se li pot escapar cap fuck. La solució? Rodar-ne dues versions: una en què el Negan parla com vol (que es podrà veure en DVD i Blu-ray) i una l’aigualida que s’ha emès per televisió.
