BARCELONAEn l'última enquesta del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS), al maig, els ajuntaments apareixien com l'administració més ben valorada pels ciutadans, tant per la rapidesa com per l'eficàcia, per davant de les comunitats autònomes i l'Estat. No és una dada a menystenir, sobretot en un context de creixent desprestigi de l'administració pública i quan ressonen timbals des de Madrid que apunten a la supressió de municipis, com si es tractessin d'una despesa supèrflua. Per acabar de situar les coses, una altra dada reveladora: el deute públic que correspon als ajuntaments va suposar el 2011 només el 3,3% del deute públic de totes les administracions de l'estat espanyol.
"Si mirem les xifres, els que ho han fet millor són els ajuntaments". L'afirmació la fa a l'ARA el president de l'Associació Catalana de Municipis (ACM), Miquel Buch, convençut que l'administració local és la que més sentit comú ha aplicat en la gestió. És també la menys endeutada.
Sens dubte, els ajuntaments, especialment els més petits, són l'administració de trinxera, la que està més a l'abast i, per tant, la més exposada a la realitat més crua: la de l'industrial que no sap com pagarà al personal després de mesos de cobraments endarrerits i a qui la banca nega el crèdit, la de la família que es queda sense cap ingrés d'un dia per l'altre, la dels avis que han de viure amb una pensió minsa. I els alcaldes, ara més que mai, pateixen a flor de pell la situació dels seus convilatants. Se'ls troben cada dia pel carrer. Davant la dramàtica situació que ha fet enfonsar, en la immensa majoria de casos, els ingressos municipals, sovint els alcaldes i regidors no tenen eines per donar respostes satisfactòries. I malgrat tot, segueixen sent el nivell d'administració més ben valorat. Probablement ho explica que el 26% dels serveis locals que presten no són de la seva competència i ni tan sols reben finançament per afrontar-los. Però no se'n desentenen.
En un context crític com l'actual, un any després de prendre possessió del càrrec, els alcaldes i els seus governs han hagut de ser més creatius que mai. Les requalificacions -habituals durant la bombolla immobiliària- ja no serveixen, i el finançament local segueix sent l'assignatura pendent 30 anys després.
Canvi de paradigma
Que després de la crisi financera res tornarà a ser igual és un idea que ha anat fent pòsit. I que la gestió pública serà la que primer n'haurà de donar mostres, també. L'Estat apunta a la supressió de municipis petits com a mesura d'estalvi en si mateixa. Però les entitats municipalistes catalanes ho posen en dubte. Creuen més en el "treball en equip", és a dir en la mancomunitat de serveis, a sumar sinergies. "Treballar en equip funciona, permet estalviar a la vegada que millorar serveis. I ningú ha demostrat encara que eliminar municipis sigui garantia d'estalvi", alerta Buch. En qualsevol cas, a Catalunya la Generalitat ja ha deixat clar que no hi haurà fusions obligades, sinó que si se'n fessin serien voluntàries. Les fusions estaran regulades per la llei de governs locals, que l'executiu vol tenir enllestida a finals d'any. De fet, la conselleria de Governació tindrà l'esborrany del text que va encarregar a un grup d'experts abans de l'estiu.
La llei definirà les competències i responsabilitats que pertoquen a cada administració (basant-se en la asimetria del país i no només en criteris poblacionals), facilitarà les agrupacions voluntàries de municipis i incentivarà la prestació de serveis consorciats o mancomunats, a més d'establir que només podrà haver-hi una única administració supramunicipal entre els municipis i la Generalitat. En aquest procés, els municipis hi tenen molt a dir.
Potser ha arribat el moment, també, de fer atenció a com el món local se'n surt de la crisi.
