Campanades televisades

Crítica TVA Catalunya podíem seguir la nit electoral per vuit cadenes diferents. Una mitjana de sis hores d’emissió en directe analitzant sondejos, vots escrutats i possibles pactes. Tothom mira de portar l’aigua al seu molí, però molt pocs convidats marquen les diferències amb valoracions interessants. El que manté l’espectador enganxat a la pantalla és, primer, els sondejos i, després, anar seguint com evoluciona el gràfic de l’arc parlamentari. El suspens televisiu es focalitza en l’evolució de l’escrutini, en com creix el percentatge i van canviant els colors dels escons. La resta és companyia i brunzit televisiu. És com la programació de Cap d’Any. Serveix d’entreteniment per esperar el compte enrere per menjar el raïm i comptar les dotze campanades. I, com en la nit electoral, sempre hi ha algú que s’ennuega davant de la tele.

TV3, la més moderna

Golejada visual de TV3 respecte a totes les altres cadenes. Una vegada més, el plató virtual, els gràfics amb realitat augmentada i l’esforç per ser clars i pedagògics al màxim situen la tele pública catalana a anys llum de la resta. El plató de mapes de Carles Prats es movia a partir de l’eix vertical, com si fos un ascensor. És un fet insòlit en el llenguatge televisiu, que acostuma a desplaçar-se sempre horitzontalment pels espais. L’habilitat per connectar les diferents zones (taula d’anàlisi amb Cruanyes i Marquès, arc parlamentari acolorit amb Coral, i mapes amb Prats) era d’un enginy, pel que fa al disseny d’espai, extraordinari.

La Sexta i la ‘Inda-pendència’

Amb Antonio García Ferreras i Ana Pastor al capdavant, La Sexta va explotar el model que els hi funciona: el xou de la urna i la Inda-pendència. Sense les anàlisis esbiaixades i carregades d’odi d’Eduardo Inda sembla que no puguin subsistir. Bons convidats a la taula de polítics d’Ana Pastor, en un decorat giratori gratuït i aparatós. Omplir el plató d’estudiants perquè fessin preguntes és el súmmum de la seva dèria per donar lliçons de periodisme. Convertir-se en aula universitària és repel·lent i poc adequat per a una nit electoral. Això sí, va ser la cadena espanyola que més dades simultànies donava en pantalla, tenia en compte els resultats de tots els partits, també per províncies i estava pendent de Catalunya en particular. Van ser els únics a Espanya que van asseure un independentista (Alfred Bosch) a la taula d’anàlisi. La Sexta ha aconseguit devorar TVE en influència mediàtica en els especials electorals.

La resta de cadenes (Telecinco, Antena 3, Cuatro, 13TV i fins i tot TVE) posaven èmfasi visual només en els resultats dels quatre principals partits. Susanna Griso comptava amb els seus dos talismans mediàtics: Toni Bolaño i Miguel Ángel Rodríguez. A 8TV, Cuní va recórrer amb eficàcia al seu patró habitual de connexions i tertúlia per als seus incondicionals.

El fiasco del sondeig de les 20 hores

Durant una hora llarga, de vuit a nou, totes les televisions viuen de les enquestes a peu d’urna i se sobreanalitzen els vaticinis molt per damunt de les seves possibilitats. Res de nou. De fet, ahir totes les cadenes es van aprofitar de la macroenquesta que TVE i la Forta (inclosa TV3) van fer a 170.000 votants. Amb una mostra tan fiable, totes les cadenes, públiques i privades, van interpretar els resultats com si fossin paraula de Déu. I l’enquesta encarregada a TNS Demoscopia va tenir dues virtuts però un error com una casa de pagès. Va encertar l’ordre dels quatre primers partits al Congrés i que cap pacte no sumava majoria absoluta. Per tant, va clavar la tendència, només faltaria. Però a partir d’aquí, en el detall, no en va encertar cap, fins al punt que, si jo fos de la tele pública, demanaria que em tornessin els calés. O que l’empresa demoscòpica, per exemple, hagués de fer descomptes a la factura en funció dels desencerts en les forquilles atorgades a cada partit.

Totes les cadenes, però, a partir del moment que tenen resultats escrutats de debò, es van oblidant de l’enquesta que a les vuit han venut amb un compte enrere que li vol atorgar credibilitat. Els espectadors ja no poden comparar el sondeig amb la realitat i aquest és un detall que caldria mostrar, en un exercici d’ètica periodística. Veuríem que al PP li donaven un màxim de 118 escons (i en té 123); al PSOE, un màxim de 85 (i en té 90); a Podemos, un mínim de 76 (i en té 69), o, atenció, per a Ciudadanos en preveien de 47 a 50 (i en té 40). A Catalunya va afinar més, tot i l’error amb Quico Homs, a qui donaven 6-7 diputats situant-lo per sota de Girauta. Fins i tot el sondeig de GAD3 per a Antena 3, amb una mostra molt menor, s’hi va acostar més. Per exemple, va clavar el resultat del PP. Curiós, per cert, que La Sexta preferís refiar-se del sondeig de les teles públiques i prescindir de la del seu grup mediàtic.

La realitat i la demoscòpia, ni que sigui a peu d’urna, no han anat de bracet en aquestes eleccions complicades o fragmentades però, televisivament, han construït una veritat paral·lela durant massa estona.