BARCELONAConvoco Jordi Mercader per entrevistar-lo al cafè Zuric de Barcelona. La meva intenció és que el retratem a la font de Canaletes però Mercader (Cartellà, el Gironès, 1956) em demana que no ho fem: "Amb la religió, o la pseudoreligió, no s'hi juga. Hi ha gent que no es pren bé el que dic". Mercader ha escrit l'assaig Un blanc a la nació culer . Efectivament, Mercader és del Reial Madrid, però el llibre va més enllà dels colors del futbol, és una anàlisi punyent sobre les raons de la divinització que fan del Barça elits polítiques i mediàtiques de Catalunya.
Mercader és periodista, ha treballat per a mitja dotzena de publicacions i va ser director de comunicació de Presidència de la Generalitat amb Pasqual Maragall. El gran públic el reconeixerà per la seva presència en tertúlies esportives de televisió i ràdio com a representant merengue . Un blanc a la nació culer (Columna) explica poc de les tribulacions d'un madridista i molt dels riscos que Catalunya corre amb la tendència de convertir el Futbol Club Barcelona en un tòtem polític i religiós, segons Mercader.
El fracàs de l'Estatut
L'autor assegura que tot plegat sorgeix del fracàs polític per assolir el nivell necessari de sobirania, sobretot a partir del rebuig constitucional de l'Estatut. "És un fenomen estrany però amb el fracàs de l'Estatut, el món polític i el mediàtic abracen el futbol. I si bé és cert que són els països sense estat els que abracen les fantasies, també és cert que això no hi ajuda. És una fantasia perillosa que porta a la passivitat", diu Mercader. El llibre completa la idea: "Per a alguns, el catalanisme [...] resulta un instrument insuficient per donar sortida a les ambicions del país i que s'ha de complementar, o fins i tot suplantar, en el cas de certes personalitats més alegres, pel culerisme, convertida aquesta desviació del barcelonisme esportiu primigeni en una nova religió, una sublimació de les suposades virtuts específiques d'un poble en l'activitat d'un club privat de futbol".
Alguna cosa no rutlla quan en el llibre hi apareixen les declaracions de tot un conseller de Governació, Joan Carretero, afirmant que "ser president del Barça és més important que ser president de Catalunya". Els exemples són continus: aquest mes de març, en una entrevista a RAC1, quan el periodista Jordi Basté va demanar a Oriol Pujol si li agradaria ser el president de la Generalitat, el secretari general de CDC va comparar aquest càrrec amb la condició d'ídol del Barça responent amb una altra pregunta: "T'agradaria ser el Messi?" També la vicepresidenta del Govern, Joana Ortega, va comparar recentment la competència entre Barcelona i Madrid per obtenir la inversió d'Eurovegas amb el duel entre el Barça i el Reial Madrid a la Lliga.
El temple d'adoració
El súmmum de l'abordatge polític al club blaugrana és la projecció que s'ha fet de les virtuts de Pep Guardiola: "La nació culer, a més d'una teologia política i esportiva, té un líder, i aquest líder, un temple d'adoració a TV3". De TV3 Mercader en parla amb cautela perquè ell també en forma part col·laborant-hi en programes esportius. Creu que l'estratègia de la televisió pública és intel·ligent "des de la lògica empresarial i ideològica perquè, si bé els números del futbol són deficitaris, sí que és clau per garantir una audiència".
Mercader sí que afirma que a TV3 "se n'hi ha anat la mà" sobreexposant l'audiència al Barça perquè, com diu en el seu llibre, hi ha milions de ciutadans que no combreguen amb el que ell defineix com a "culerisme radical".
Milionaris com a model?
Un blanc a la nació culer també tracta un problema diferent: l'assumpció que uns milionaris, que com a feina tenen entrenar-se dues hores al dia, puguin ser model de valors cívics: "Aquest futbol professional que tantes hores ens ocupa gràcies a la televisió pot ser considerat un negoci, un espectacle, un entreteniment, però cal fer un gran esforç imaginatiu o demostrar una fe cega en la causa per poder creure que pot arribar a ser un instrument moralitzador de la vida".
Per reforçar la seva teoria, Mercader cita un escrit del també periodista Joan Barril al Decàleg del culé , publicat pel Fòrum Samitier ara fa 30 anys: "Aquest dogma barcelonista potser es veuria trasbalsat si el seu club que és més que un club s'enfangués en un període històric massa abundós en victòries. El temps desapareixeria i el barcelonisme, incapaç d'acostumar-se a la mol·lície de guanyar sempre i a tota hora, quedaria com un reducte d'insensats autocomplaents".
Un dels punts més interessants del llibre és l'argument segons el qual aquest radicalisme culer és un producte dels intel·lectuals progressistes com Vázquez Montalbán, Ignasi Riera i el mateix Barril. Necessitats de justificar el seu interès pel futbol, segons Mercader, aquest col·lectiu el va elevar a nivells espirituals exagerats. "Hi ha persones que quan alimenten aquesta doctrina se'ls escapa el riure per sota el nas, però hi ha gent que s'ho creu fil per randa. Un dels resultats és que després es reparteixen carnets de catalanitat si ets del Barça o no, i això és inacceptable". Mercader adverteix que la situació combina política i religió, la fusió "que més mals resultats sol procurar a la humanitat", i no dubta a qualificar aquest joc de "predemocràtic".
Madridisme i independència
Mercader aposta per una Catalunya independent en què ser del Madrid ja no seria cap problema, "fins i tot seria senyal de cosmopolitisme". Mercader no culpa el club del radicalisme sinó els grups d'influència entorn seu que l'utilitzen per crear la idea de la nació culer: "La junta del Barça està molt enfocada a crear una marca global i no li interessa la politització del club". Acabo l'entrevista preguntant-li si creu que seria possible que Catalunya tingués de president un aficionat del Madrid, o de l'Espanyol, i sense dubtar-ho em respon que sí, perquè la majoria encara no forma part de la nació culer.
