El mapa cultural: creatius però pobres

Catalunya és un país que històricament ha bregat per la cultura. I ho ha fet des de la societat civil. El seu teixit associatiu és molt més ric que en molts altres llocs de l'Estat. Els turistes, que el 2010 van aportar un 12% del PIB català, vénen a Catalunya, a més de fer-ho pel sol i la platja, atrets per l'arquitectura de Gaudí i l'esquer de noms com Picasso i Miró. Catalunya també ha exportat una visió de ciutat: el model urbanístic iniciat als anys 80 a Barcelona i concebut amb sensibilitat cap a les reclamacions dels moviments socials.

El 1980 es va pactar que les competències de cultura fossin exclusives de la Generalitat de Catalunya. Les competències, però, no van venir de bracet del finançament. El pressupost que destina a cultura la Generalitat no arriba ni a l'1%, lluny del 2% per cent de la mitjana de la UE. A més, el repartiment de recursos del govern espanyol no és equitatiu. Cultura injecta uns 73 milions d'euros a Catalunya, mentre que a Madrid, que també té competències, la xifra és de 212 milions. La capital espanyola concentra els principals equipaments estatals.

01

Consumim més en castellà

"Som grans consumidors culturals, consumim molta música (el 92% dels catalans escolten música), i no som lectors esporàdics (el 61% dels catalans llegeixen com a mínim un llibre per trimestre), una mitjana superior a la dels països nòrdics", explica Joan Sabaté, el director general del Fundacc, responsable d'elaborar el Baròmetre de la Comunicació i la Cultura. La dieta cultural dels catalans, malgrat la crisi, tendeix a créixer.

Quan es tracta de consumir cultura, però, els catalans opten per la llengua castellana. A Catalunya es llegeix més en castellà: el 69% dels catalans van comprar l'últim llibre en llengua castellana, enfront del 27% que ho van fer en català. En música també predomina el castellà: el 48% enfront de l'11%.

Els catalans van poc al cinema: només un 5% de la població ho fa cinc o més vegades l'any. La llengua a les sales és, amb diferència, el castellà: el 87% dels espectadors al llarg del 2011 van veure pel·lícules en castellà, i tan sols un 8% ho van fer en català. Un dels motius és, per descomptat, la falta d'oferta. El 2009 la presència del cinema en català era tan sols del 3%.

Una tendència que la Generalitat volia combatre amb la polèmica llei del cinema, que estableix unes quotes de doblatge en català. Brussel·les, però, va tombar la llei, i ara el govern català treballa en la seva reformulació.

02

Tenim les infraestructures

"Les institucions i les grans infraestructures culturals ja les tenim", afirma el museòleg Daniel Solé. El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, hi està d'acord. Amb l'arribada de la democràcia, una de les primeres competències que es van transferir a Catalunya va ser la cultura. El problema és que el finançament arriba amb comptagotes.

Catalunya té l'Arxiu Nacional de Catalunya, una Filmoteca, la Biblioteca Nacional, el Teatre Nacional, l'Auditori, el Liceu, el Museu Nacional de Catalunya, el Palau, el Museu Nacional de la Tècnica de Catalunya, el Museu d'Història de Catalunya, el MACBA, el Museu d'Arqueologia de Catalunya...

La cultura, però, no pot sobreviure només amb pedres. El país corre el risc de quedar-se amb unes grans infraestructures buides de contingut. La crisi, les retallades i l'augment de l'IVA compliquen la viabilitat d'alguns projectes com el Canòdrom. Les companyies i els artistes també han de batallar per sobreviure. I augmentar les col·leccions de museus i fundacions s'ha convertit en un autèntic repte.

03

Exportem creativitat

"Històricament som forts en plàstica", explica el director de l'Institut Ramon Llull, Vicenç Villatoro. L'any passat el Llull va portar Joan Miró a la Tate de Londres i a la Nation Gallery de Washington. Aquest any serà Dalí qui viatjarà al Centre Pompidou de París. Miquel Barceló, amb només 28 anys, va exposar en una de les millors galeries del món: la Leo Castelli de Nova York. Actualment és l'artista viu més cotitzat d'Espanya. Antoni Tàpies és una altra icona reconeguda internacionalment.

Les joves generacions d'artistes plàstics, però, ho tenen força complicat per guanyar-se la vida creant. Molts han hagut de marxar. A Catalunya no poden ni vendre ni exposar, perquè no hi ha un mercat prou potent. Les galeries són massa petites i no tenen grans pressupostos.

L'any passat una pel·lícula en català, Pa negre , d'Agustí Villaronga, va arribar a les portes dels Oscars. Els últims anys s'ha creat un nou cinema català, amb autèntica denominació d'origen, que s'exporta a tots els països i festivals del món. Isaki Lacuesta, amb un cinema transgressor i arriscat, es va emportar la Concha d'Or al Festival de Sant Sebastià. José Luis Guerín, Marc Recha, Jaume Balagueró, Albert Serra, José Antonio Bayona o Cesc Gay són altres cineastes que trenquen motlles.

"Cada any som més forts en literatura. El nombre de traduccions creix; aquest any hem traduït 130 obres", explica Villatoro. Un dels últims fenòmens literaris ha estat Jo confesso , de Jaume Cabré. Un any després de publicar-se, ha venut més de 65.000 exemplars i ha estat traduït a deu llengües. No és l'únic que triomfa més enllà de les fronteres: "Hi ha un boomRodoreda a Itàlia, Maria Barbal arrasa a Alemanya i el 2013 Gallimard publicarà la primera traducció francesa íntegra del Quadern gris de Josep Pla", resumeix Villatoro. El llenguatge visual i del gest de La Fura dels Baus, Comediants o el Tricicle també ha creuat fronteres.

Festivals de música com el Sónar i el Primavera Sound atreuen públic d'arreu del món. Aquest any 98.000 persones van visitar el festival de música avançada: el 60% eren estrangers procedents de 80 països. Com molts altres projectes culturals gestats a Catalunya, els seus impulsors no han estat grans institucions sinó emprenedors inquiets sense por d'arriscar-se.

04

El poder de la societat civil

"Les grans empreses són les més visibles, perquè els interessa publicitar la seva imatge corporativa, però els que fan possible moltes iniciatives culturals són una gran majoria de mecenes particulars i silenciosos", explica el jurista i gestor cultural Joan Linares. El 97% dels que destinen diners a la cultura són particulars. Tan sols el 3% són grans empreses. "A Catalunya indiscutiblement el número de fundacions és molt superior que a la resta de l'Estat, perquè l'associacionisme és molt més potent", detalla Linares. "Un dels motius d'aquest ric teixit associatiu és la falta de voluntat de l'Estat per desenvolupar institucions a Catalunya", afegeix.

Iniciatives com el Palau de la Música, que es va construir amb els diners de la ciutadania, i el MNAC demostren aquesta voluntat col·lectiva. "A la dècada dels trenta del segle passat es va adquirir part de l'obra del MNAC amb petites aportacions particulars", diu Linares.

"Fa vuit anys a França es va modificar la llei de mecenatge, i les aportacions a la cultura van augmentar en un 60%", explica Linares. Espanya està molt lluny de les deduccions fiscals franceses. Les societats tenen dret a una deducció del 35% , mentre que a França la xifra arriba al 60%. En el cas de les donacions particulars, a França la deducció és del 66%, mentre que aquí és del 25%: "Espanya castiga les donacions particulars enfront de les empreses", conclou Llinares.

05

Barcelona ja no és tan guapa

Als anys vuitanta es va iniciar a Barcelona una política de transformació urbana que va permetre a la ciutat fer un salt colossal. El model urbanístic, batejat amb el nom de "Barcelona" i concebut amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona, va tenir un gran ressò internacional. Altres ciutats van copiar una arquitectura urbanística cohesionadora, que aplicava la tesi d'Oriol Bohigas de "regenerar el centre i dignificar la perifèria". La Barcelona de grans campanyes d'efecte, com Barcelona, posa't guapa , pertany al passat. El Fòrum de les Cultures el 2004 en va anunciar el final.

El 2005, el geògraf de la City University of New York David Harvey feia el següent diagnòstic: "Les grans botigues multinacionals substitueixen les botigues locals. La renovació d'antics barris obrers provoca el desplaçament d'antigues poblacions residencials i destrueix el teixit urbà anterior. I Barcelona perd algunes de les seves marques de distinció. Fins i tot es produeixen símptomes gens subtils de disneyficació ". El gran repte ara és pensar un model alternatiu.

06

Un sector editorial potent

L'editorial més antiga en actiu del món és a Catalunya: Publicacions de l'Abadia de Montserrat. I amb els segles el sector editorial no ha perdut embranzida: "Si el sector cultural genera a Espanya 3.000 milions d'euros, la meitat els generen editorials que tenen seu a Barcelona", reflexiona el director general d'Edicions 62 i president del Gremi d'Editors, Xavier Mallafré.

Les 288 empreses editorials agremiades facturen anualment 1.434,97 milions d'euros. I el 2010 es van editar a Catalunya 34.414 títols (43,1% del total editat a Espanya). Només un 24,9% del total editat a Catalunya és en català.