Del pentinat de Nixon al perfil de Facebook: el ‘microtargeting’
Les campanyes electorals eviten missatges homogenis per encertar amb l’elector
BarcelonaEn l’era de la societat de la informació i la proliferació de les noves tecnologies, els estrategs polítics ideen noves maneres d’arribar a la ciutadania i assegurar majories polítiques. Ja no es dirigeixen a una societat aparentment homogènia, sinó que es personalitza el missatge en funció del perfil de l’elector. És el microtargeting, propi de la publicitat, importat a la política.
Tal com se segmenten les audiències, per preferències i interessos, el màrqueting polític classifica els votants segons la seva simpatia a una causa política. Els Estats Units, Mèxic i el Canadà són països pioners a fer-ho, segons explica Jordi Segarra, estrateg polític i membre de l’equip de campanya de Barack Obama l’any 2008. Compara el microtargeting amb els comerços de tota la vida. “Es tracta de dirigir-se a l’electorat de manera personalitzada, tal com es relaciona el petit botiguer amb els seus clients”, explica.
Així, assegura que les campanyes dissenyades de manera homogènia no serveixen gairebé per a res, i aposta per acostar-se tan com es pugui al one to one amb l’elector. En el cas d’Obama, segons diu, el 2008 es va contactar amb “el 51% de l’electorat de l’estat de Colorado de tu a tu”. Aquesta tècnica no és possible sense una base de dades sofisticada. “Per microtargetejar és necessari investigar abans”, avisa Segarra. Sense una informació acurada de l’electorat no se sap com arribar-hi. Per a ell, s’han d’aprofitar totes les ocasions per recollir dades dels votants, ja sigui en un míting o amb enquestes. A partir de les dades recopilades, segons explica Segarra, es fan subgrups en l’electorat: els votants segurs, els que no es “casen” mai amb cap partit i els contraris. La campanya busca implicar els votants més pròxims i perfilar el missatge per a l’electorat potencial.
De la televisió a les xarxes
Si en el primer debat televisat entre dos candidats presidencials als Estats Units a Richard Nixon li va passar factura el pentinat [el seu oponent era John Fitzgerald Kennedy], actualment un candidat que no té un perfil de Facebook i una xarxa de seguidors a Twitter “està deixant orfes molts electors”. Així exemplifica Segarra el revulsiu que les xarxes socials han representat en la comunicació. “Ja no hi ha un monòleg polític, hi ha un diàleg” entre electors i càrrecs electes, diu el consultor. Les xarxes socials -Twitter, Facebook, Instagram, YouTube- permeten el contacte directe amb el votant i ajuden a identificar diferents perfils amb uns interessos determinats. També són útils per implicar els adeptes en la campanya i fer-los “protagonistes”.
La principal diferència entre un elector passiu, que rep un missatge a través de la televisió, i un elector actiu és que en el segon cas es té “un altaveu més al territori que influirà en el seu entorn”, diu Segarra. “Et creus abans un conegut que la caixa tonta ”, afegeix. Catalunya encara és lluny d’aquest model de campanyes, ja que encara predominen les tradicionals, però el 9-N va marcar un cert canvi de tendència.
‘Ara és l’hora’, campanya pionera
L’estratègia ideada per Ara és l’hora -formada per l’ANC, Òmnium Cultural i l’AMI- va ser “pionera”. De fet, Segarra en va ser el director estratègic. La Gigaenquesta va ser un one to one en tota regla, ja que un miler de voluntaris van anar casa per casa a parlar de la independència. Ara és l’hora va ser finançada a través de petites aportacions de voluntaris, gràcies al marxandatge, i les inscripcions a la V van permetre recopilar dades d’activistes preparats per a la mobilització. Els partits, per la seva banda, també s’han apuntat a l’onada. CDC va engegar la primavera passada la campanya SíVull.cat, a favor de la independència, explica el responsable de xarxes socials, Jordi Romeu, que va permetre crear una base de dades de l’electorat sobiranista localitzat al territori. Paral·lelament, es va engegar Orgullosos, adreçada als indecisos: van identificar dinou municipis on guanyava el no a la independència per abocar-hi esforços.
Per la seva banda, ERC ha dissenyat la seva estratègia a Barcelona en funció de les “peticions” de cada districte, segons explica el responsable de la campanya municipal a Barcelona, Àlex Miquel. A Gràcia “les queixes són per qüestions de soroll”, i a Ciutat Vella tenen a veure amb la “seguretat”. També treballaran sectorialment. Com? A través de Facebook. Aquesta eina permet “afinar més el tret”, ja que permet detectar les preferències dels ciutadans i, fins i tot, si tenen feina o estan a l’atur, segons explica. Amb la informació, es dissenyen estratègies electorals ad hoc.
