ELECCIONS ANDALUSES
Política 28/03/2015

Díaz, entre l’estabilitat i el perill de noves eleccions

La presidenta andalusa encara no té garantit cap suport per a la investidura

Fede Durán
3 min
Susana Díaz va guanyar les eleccions, però va quedar lluny de la majoria absoluta.

SevillaPoc abans de la mitjanit del 23 de març, Susana Díaz, presidenta de la Junta en funcions, somreia als seus fidels. La seva lectura era senzilla: per fi havia aconseguit, després de 18 mesos de pugnes amb IU, l’estabilitat necessària per governar. En realitat, els seus 47 escons, els mateixos que ja havia heretat de l’expresident José Antonio Griñán, continuen exactament a la mateixa distància de la majoria absoluta (55), encara que amb una gens menyspreable pega. Els quatre partits de l’oposició han anunciat que s’oposaran a la seva investidura.

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

El PP de Juan Manuel Moreno -33 escons- va advertir dimecres a Díaz que el seu grup s’abstindrà al Parlament autonòmic només si els socialistes andalusos firmen un pacte de no-agressió municipal. Teresa Rodríguez -15 seients-, la líder de Podem, va posar sobre la taula tres condicions: la dimissió immediata de Griñán -avui senador- i de Manuel Chaves -expresident de la Junta i actualment al Congrés de Diputats-, la reducció dràstica del nombre d’alts càrrecs i assessors amb què es nodreix l’administració andalusa, i la frenada automàtica dels desnonaments més “sagnants”. Juan Marín -9 diputats-, cap visible de Ciutadans, ha citat les sortides de Chaves i Griñán com a punt de partida, mentre que Antonio Maíllo -5-, d’IU, va optar per una despitada negativa després de la mort del bipartit decidida per Susana Díaz a finals de gener.

El panorama és complex. L’Estatut d’Autonomia determina que la presidència de l’executiu queda habilitada en primera votació amb una majoria absoluta. Si no n’hi ha, la segona ronda i totes les successives rebaixen el llistó fins a la majoria simple. És a dir: n’hi hauria prou recollint més vots a favor que en contra. Si transcorreguts dos mesos des de la primera votació ningú tingués les regnes de la Junta, la cambra quedaria automàticament dissolta i es convocarien per segona vegada eleccions. És una possibilitat que la mateixa Díaz ha admès de manera més aviat taurina.

En la partida en marxa hi ha cartes previsibles. IU no canviarà d’opinió perquè el rancor és enorme. Maíllo considera Díaz una ordidora de complots i s’ha penedit d’una aliança que, al seu parer, és el principal motiu del daltabaix sofert per la federació d’esquerres. Podem ha de anar amb compte. La cúpula estatal sap que qualsevol gest que les bases i simpatitzants considerin massa generós cap a les sigles que monopolitzen Andalusia des del 1982 li faria perdre pistonada a Espanya, on aspira a irrompre a les generals. Rodríguez és més laxa que els seus caps, així que caldrà estar al damunt d’una possible implosió. El cas de Ciutadans és similar. Les grans lligues es juguen a Madrid i els electors de centredreta no entendrien picades d’ullet al virregnat andalusí, esquitxat per casos de corrupció tan sonats que afecten bona part de la cúpula socialista.

Pendents de Madrid

La paradoxa és que el potencial soci número u és a les files del PP, també pendent del maig i el novembre i que ha de mesurar bé el tir. El PSOE confia que Moreno no s’atreveixi a forçar una altra cita amb les urnes després d’haver perdut 17 escons. La seva figura ha sigut qüestionada per Esperanza Aguirre i altres barons, una circumstància que convida a pensar en la prudència d’una tardana abstenció que Mariano Rajoy podria utilitzar com a moneda de canvi al Congrés si les matemàtiques li quadren. L’interès estarà en la lletra petita del contracte, si arriba. En qualsevol cas, Díaz ha donat les seves primeres mostres d’imperícia estratègica. Si sospirava pel corró de l’absolutisme parlamentari, ha obtingut un mandat enverinat, molt d’acord amb l’era de l’atomització a què la regió sembla inexorablement abocada.

stats