Didalets i barreges

BarcelonaVuit del matí de l’Onze de Setembre. La Meridiana ja és plena de voluntaris de l’ANC que munten escenaris amb la samarreta posada (perquè ja no passaran per casa). Però jo busco la gent que no en vol saber res, de la manifestació.

Entro al bar El Raconet de Fabra, a Concepció Arenal, i demano un biquini. A la tele, en Marhuenda parla del “desafío soberanista”. Un noi vestit amb americana demana un JB amb cola i l’amo, que és castellanoparlant, li diu rient: “Amb il·lusió!” ( pronunciant la essa com si fos sorda). Mentre el meu biquini comparteix planxa amb sis calamars, l’amo, que em deu veure finolis, em posa el cafè i em diu: “Si quiere azúcar moreno, aquí lo tiene ”. En una taula, un client fa: “Mucha Generalitat, mucha independencia y mucha mierda, pero yo lo único que sé es que cada día tengo menos dinero”. Un jove que acaba d’entrar pregunta: “¿Tienes Heineken? ” I l’amo diu: “No, pero aquí al lado sí que tienen ”.

Pago, surto i entro en un colmado llatí regentat per un amo pakistanès. Compro un plàtan i li pregunto si obrirà a la tarda. “Miridiana sierran a las tres di la tarde -em diu- pero yo abro sin problema. Esta manifestasión no violentos para nada”. Camino fins a la plaça de l’Hipercor, que es diu en realitat “plaça de la Tolerància” (un nom que potser li van posar en record de la bomba) i que té tot de passadissos interiors i parterres d’obra vista. En un d’aquests passadissos hi ha un noi amb gorra vermella que descarrega caixes i més caixes de patates fregides precuinades al Kentucky Fried Chicken. “¿A l’hora de la manifestació estarà obert?”, li pregunto. “Esto siempre está abierto ”, fa. I afegeix: “ ¿Cual manifestación? ¿Pasa algo?”

Sota el ‘desafío’ de TVE

Davant meu un senyor s’escura la gola i tira un gargall monumental a terra. Gira a l’esquerra i entra al bar T&T regentat per xinesos. Tenen posada TVE (també parlen del “desafío”). Hi ha un noi, amb armilla reflectant, d’una empresa de col·locació de banderoles (estan acabant de penjar les de Junts pel Sí), que demana cervesa i entrepà. “Totiya e patata no hay”, li explica la cambrera. “Pelo si hay totiya fracesa ”. Dos homes comenten el diari esportiu. “¡Lo que ha dicho Piqué es que quiere que el Madrid pierda! Y eso se entiende, porque yo también. Lo otro es diferente. Lo de no querer ser español sí que es muy malo para la economía, y su mujer, siendo colombiana, le tendría que parar los pies”.

Comença a ploure, però els dos senyors que esmorzen sota les ombrel·les de la terrassa, cada un amb el gos ajagut als peus, no es mouen. “El de Ciudadanos es un crío”, diu l’un. “Sí, pero la otra no tiene proyecto”, contesta l’altre. “ El de Podemos sí que no. Atacando tanto...”, replica el primer. “Bueno, yo tengo familia en Venezuela y ya te digo que la larga no la meterá”. L’altre somriu i fa: “Buen chaval el de Izquierda Unida”. I el primer respon: “Pero se lo han comido”. L’altre li dóna la raó: “Se lo han comido, sí”. I afegeix: “Ahora no hay buen político. Aznar sí que era un político. Incluso Pujol, que será un chorizo, pero era un político. Lo de ahora es bazofia”. I llavors es dirigeix al gos tot dolç: “¡Deja de pedir comida! ¡Deja de pedir con la mirada...!”

Travesso el carrer i me’n vaig fins el Bar Silmar. Tot d’homes esmorzen didalets de conyac o barreges. “Los tanques tendrían que enviarles. Pero no hay cojones”, exclama l’un. I afegeix dirigint-se al companyó: “Oye, tú qué copa te estás bebiendo, ¿la tuya o las dos?” L’altre riu: “¡La más llena! ” Llavors el primer es beu d’un glop el didalet i li diu al cambrer: “¡Chino! Cóbrame la barrecha y los dos chupitos. ¿Tu tienes algo, Justi?” L’altre fa un gest ambigu amb la mà i pregunta: “¿Te vas a quedar a ver lo de la tarde?” L’amic mou el cap: “Hombre, las niñas esas, las voluntarias, van apretaíllas. Alguna tetilla se verá...”