Publicitat
Publicitat

EL CONFLICTE BASC

La policia i els serveis secrets en el procés de desarticulació de l'organització armada

ETA: dissidents i traïdors en el camí de la pau (i II)

Quan el govern Zapatero inicia el diàleg bifrontal amb ETA i l'esquerra abertzale, l'eficàcia de les detencions de comandos operatius s'incrementa i, anàlogament, són indiferents a la repressió alts dirigents que malden per la pau. La ultradreta fa mascaró de proa el cas Faisán i parla directament de col·laboració. La teoria conspirativa no es podrà demostrar a curt termini, a menys que el gola profunda del cas parli com va parlar abans de morir el del Watergate.

Militants de totes les cares de la lluna de l'esquerra abertzale tenien consciència, entre el 2004 i la fi de la violència el 2011, que estaven punxats, infiltrats, i que les detencions van passar a ser preventives més que les clàssiques post facto . "Qui troba un cotxe bomba perdut per Castella un dia abans de ser esclatat sense un xivato?", em deia no fa massa un dirigent abertzale.

Serveis d'intel·ligència

L'eficàcia investigadora era trending topic , evitaven atemptats i queien els més reactius a deixar les armes. Però això té una altra explicació, a causa de dues fonts de serveis d'intel·ligència diferents: una, de fa uns anys, al bar Zurich de Barcelona; l'altra, recent, al restaurant Txistu de Madrid. En el moment en què ETA-Batasuna entren en la llista d'organitzacions terroristes internacionals, a la requesta natural de Policia Nacional, Guàrdia Civil i Ertzaintza s'hi afegeixen els espionatges de més prestigi, molt especialment els avesats anglesos de l'MI6, ara olímpics -molta activitat recent al Regne Unit-, i els francesos DGSE. Per descomptat, la CIA sempre ha tingut bons equipaments a Barcelona, Madrid i Bilbao. La policia persegueix el delicte, la intel·ligència malda per evitar-lo. ETA, però, havia tingut altres infiltracions. Les més conegudes són les de Mikel Lejarza, el Lobo , i la de Joseba Urkijo, Kinito .

El Lobo era un eficaç agent dels serveis secrets espanyols que es va infiltrar a ETA als anys 70 i va poder desarticular el primer comando Barcelona, on hi havia Pérez Beotegi, Wilson , implicat en l'atemptat de Carrero Blanco, i Juan Paredes, Txiki , afusellat a Cerdanyola el 27 de setembre de 1975, en una de les últimes sentències de mort del dictador, que moria matant. La cirurgia li va canviar un rostre encerclat al punt de mira de les pintades i dels franctiradors, de tal manera que n'hi ha que l'identifiquen amb Eduardo Noriega, que el va representar al cine. La seva última identitat coneguda va ser la de Miguel Ruiz, que va treballar al servei de seguretat de La Vanguardia a principis dels noranta, quan va esclatar l'afer de telèfons punxats i micròfons ocults.

El cas de Joseba Urkijo, Kinito , és complex. Passava informació a l'inspector Amedo, implicat en el cas GAL, als anys vuitanta. Se citaven en habitacions dels hotels Gasteiz i Canciller Ayala, de la capital alabesa, quan Urkijo era membre de HASI i de la mesa nacional de HB. Però Urkijo va al·legar que era agent doble, que, d'una banda, enganyava Amedo i, de l'altra, li treia informació a ell, que era molt pinxo i se'n vantava. La direcció de HB li va confiar almenys el marge del dubte i no va prendre represàlies: el van enviar a Mèxic amb identitat falsa, tot i que la premsa habitual feia córrer que a la mafiosa manera li havien donat la pena capital de la lupara per violar l' omertà . Va ser detingut el 25 de setembre de 2009.

Jon Idígoras em va explicar el cas Kinito justament a l'Hotel Canciller Ayala, un lloc que detestava perquè era el centre d'operacions d'Amedo, però precisament per això llavors estava cremat i era territori segur per a confidències. Idígoras em feia sovint off the records a Vitòria, allunyat de Bilbao, on tothom el coneixia, passejant pels parcs pijos amb ulleres de sol i jupa vermella de marca, i a l'esmentat hotel. També a Donibane Lohitzune, on passava els caps de setmana amb Bego, la seva dona, llavors refugiada, i treia el gos a prendre la fresca, entre altres activitats, bien sûr . Guardo un excel·lent record de la relació amb Jon Idígoras, com a font i com amic.

Assassinada passejant amb el fill

Però el cas més lacerant de tot el lèxic que encapçala aquests reportatges és el de Dolores González Katarain, Yoyes , assassinada a trets d'una manera tan cruel com mentre passejava amb el seu fill Akaiz per la gran Fira d'Ordizia, el 10 de setembre de 1986. Era el primer cop que ETA matava una dirigent pròpia, la segona de la cadena de comandament després de Txomin Iturbe.

Yoyes havia decidit deixar ETA, i la direcció li va oferir una estada llarga a Mèxic, per si volia estudiar o treballar, però ella es va estimar més tornar. Madariaga, en declaracions públiques fetes a Barcelona el 19 de maig de 1988, va explicar la mort de Yoyes com que a ETA era considerada com un "general" a l'escalafó militar i que, en optar per viure en territori "enemic", havent-hi pactat el retorn, automàticament es convertia en un perill per a tota l'organització. Madariaga només explicava, però periodísticament ja "justificava".

El 27 d'aquell mateix maig, Iulen de Madariaga és detingut a la seva casa de Senpere i traslladat al jutjat antiterrorista de París. Li imputaran diverses causes i passarà tres anys al penal de Fresnes, a la banlieue de París, on celebrarà el sexagèsim aniversari. Li va escriure una carta al president Mitterrand, en perfecte francès, en què li deia: "Som terroristes als seus ulls i als del seu establishment . El mateix títol, tanmateix, que van atorgar al general De Gaulle, a l'heroi de la Resistència Jean Moulin, probablement a vostè, senyor president, els ocupants nazis".

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT