Publicitat
Publicitat

ANÀLISI

Esperant que Rajoy proclami la independència

"Si surt bé, la declaració d’independència començarà a la Moncloa"

La jugada és arriscada perquè fa l’empat inviable: o l’èxit, o el fracàs. Carles Puigdemont compareixia ahir amb la necessitat d’acontentar el votant de l’1 d’octubre i de mantenir el consens polític i el relat a l’exterior. I va decidir posar en risc el valor més consolidat que té, el suport del carrer, per fiar-ho tot a una opció: l’error de Mariano Rajoy. La jugada és complexa, però es basa en una realitat estadística: tots els passos que ha fet Rajoy en el Procés han sigut un error estratègic. Si surt bé, la declaració d’independència començarà a la Moncloa. Si surt malament, el Procés queda seriosament tocat i veurem si suspès durant anys.

Puigdemont posa en risc el capital guanyat l’1-O. Hi ha fe en els moviments d’un president que va prometre fer un referèndum i va complir la promesa, però també hi ha decepció: és difícil dir a la gent que es va jugar el físic per votar per la independència que, de moment, aquelles paperetes no serveixen per a res. I la decepció també es veia en les cares de la gent que esperava cantar victòria al passeig Lluís Companys, en la de Jordi Cuixart i en el malestar de la CUP. El destí de la jugada començarà a intuir-se aviat, i dels següents moviments de Puigdemont en dependrà tenir aglutinat tot aquest bloc o perdre’l.

El mateix president ha demanat “setmanes”, un període incert -s’havia arribat a parlar de sis mesos- per decidir si finalment s’aplica la DUI o no. I les setmanes serveixen per obligar Rajoy a moure’s. Puigdemont li pren al president espanyol l’oportunitat d’aplicar l’article 155 de la Constitució i de justificar-se davant d’Europa dient “La sediciosa Catalunya m’hi ha obligat”.

Ara Rajoy es troba en una dicotomia: o accepta el diàleg o segueix amb la repressió. Optar pel primer cas significa perdre la seva Espanya, la que li reclama mà dura. Necessita un gest de mínims, tornar l’economia, tornar els Mossos, retirar querelles i obrir-se al diàleg. Això faria que Europa parlés d’un “afer intern”.

Però no està disposat a fer-ho, caurà en la trampa de la via repressiva, que significa perdre Catalunya. Part de l’Estat entén que Puigdemont va proclamar ahir la independència, sense matisos. El dubte és si aplica el 155 de la Constitució -convertit gairebé en un tòtem de l’espanyolisme-, si utilitza altres mecanismes de duresa extrema -com l’estat d’excepció, article 116- o si segueix aplicant la suspensió autonòmica per fascicles.

I aquí entra en joc el que va dir ahir Donald Tusk: “La força de l’argument és millor que l’argument de la força”. Europa no regala res, però ahir Puigdemont li va concedir un desig posant en risc el seu capital polític. Suficient? N’hi hauria d’haver prou per iniciar un simple diàleg, i si Rajoy es nega a la mediació, la via unilateral tindrà encara més legitimitat. Puigdemont ha mogut la seva fitxa més valuosa i el risc és alt. Un tot o res.

RE

Etiquetes

Més continguts de