Felip VI crida a enfortir la cohesió nacional espanyola
El monarca exhibeix un to molt contundent en contra del procés català i demana fer pinya després del 20-D
MadridUn discurs sense ambigüitats ni cap concessió o crida al diàleg amb els que surten del guió. Felip VI vol ser el rei d’una nació, l’espanyola, més “forta” i que, sobretot, prevalgui “unida”. Pretén un país amb veu i vot en el context internacional i que no s’entretingui en plets interns de cap tipus, ja siguin polítics per investir un president o per qüestionar-ne la sobirania. En el seu discurs nadalenc, gravat i que dijous al vespre van emetre TVE i TV3, entre altres cadenes, va fer una crida a “enfortir la cohesió nacional”. Un objectiu que va convertir en el nervi de la seva intervenció en un moment polític crític.
La petició del monarca cal llegir-la, òbviament, en clau catalana -les referències van ser clares-, però també mirant l’escenari sorgit de les eleccions generals del dia 20, que obliguen el PP i el PSOE a arribar a algun acord per no repetir eleccions i deixar governar el vencedor, Mariano Rajoy. De fet, la situació a Catalunya, més si Artur Mas és investit en els pròxims dies amb el full de ruta rupturista, és un dels pretextos, tant de l’establishment com de formacions com ara Ciutadans, per instar el PSOE i el PP a entendre’s.
En el seu últim discurs l’any 2013, el pare de Felip VI, Joan Carles I, va avalar la reforma constitucional com una possible sortida al procés català. L’any passat, en la seva primera intervenció, el rei -que com el seu antecessor té en compte l’opinió del govern de torn en les seves al·locucions- ja va avalar el discurs dur del PP. Aquest cop ha fet un pas més enllà (de passos més enllà també n’han fet i plantegen seguir-ne fent, al marge de la legalitat espanyola, les forces sobiranistes) amb un discurs d’alt voltatge patriòtic en què va defensar “la grandesa d’Espanya” fonamentant-la en la “història comuna”. Una crida per a la qual servia de pretext el marc, que no era el Palau de la Zarzuela com és tradició sinó el Palau Reial de Madrid, erigit pels Borbons el 1738 i residència de la família fins al 1931.
Enaltir el que uneix
Felip VI va indicar que ara “és més necessari que mai” activar l’orgull nacional i “reconèixer-nos -va dir- en el que ens uneix”. Això vol dir “enaltir” el que comparteixen els espanyols i els fa sentir com a tals.
Per a Felip VI, Espanya ja és “un gran estat” però té un problema d’autoestima (“tenim més força interior de la que pensem”) que provoca casos com el català. La solidesa de l’Espanya actual es basa, per a ell, “en valors constitucionals i regles de convivència”. Per això no es pot tolerar, va advertir, res que no passi “pel respecte a la llei, fonament de la vida en llibertat”. El projecte comú ha de rebre un nou impuls perquè ara “el que ens ha d’importar és, per damunt de tot, Espanya”.
El camí de la reculada sobiranista
El monarca va afirmar que els processos de “ruptura de la llei i la imposició d’una idea o projecte per damunt de la voluntat de la resta” és el que ha donat lloc a episodis de “decadència, empobriment i aïllament”. Això, però, no passarà. En aquest punt va enviar un missatge de calma per al futur de Catalunya, tot i que no la va citar, i va afirmar que calia estar “serens, tranquils i confiats en la unitat d’Espanya”. Aquesta “unitat i continuïtat” té a veure amb la “primacia i defensa” de la Constitució, va dir, sense obrir les portes a una reforma que demanen tots els partits llevat del PP. I mirant al sobiranisme, més que oferir diàleg va marcar el camí de la reculada: “La reflexió, el contrast sincer i lleial d’opinions i el respecte a la història i la comunitat d’afectes i interessos entre espanyols alimentaran la vigència de l’esperit constitucional”, va dir.
Pel que fa als pactes va ser molt més prudent, en un moment en què tot just els partits comencen a temptejar les possibilitats d’entesa i la situació no és gens clara. Va admetre que l’escenari de fragmentació aporta “visions diferents” i que obliga “al diàleg i la concertació” entre les parts. Això s’hauria de traduir, segons ell, en “autèntica i generosa voluntat d’entesa” apostant per “un sincer esperit de reconciliació i superació de les nostres diferències històriques”. Una clara referència a la negativa històrica de la dreta i l’esquerra d’arribar a acords, ara inevitables entre el PP i el PSOE si no es vol anar a noves eleccions a Espanya. Una crida que va enllaçar amb la necessitat que es respecti la llei a Catalunya i amb el servei que han de fer les forces implicades a “l’interès general”. També per a ell, doncs, una de les raons per superar l’actual divisió partidista és el procés.
El rei va acabar el seu patriòtic discurs amb una referència al terrorisme islamista, la crisi dels refugiats, la immigració i el canvi climàtic. Tot per incidir en l’argument que el món avui demana “nacions fortes”. De la corrupció, en la qual sí que es va aturar l’any passat, ni una paraula. El dia 11 de gener la seva germana i el seu cunyat seuen al banc dels acusats pel cas Nóos. Ell, però, els ha apartat, ha girat full i té altres maldecaps.
